Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

María

El meu nom és Maria i el 10 de novembre d'aquest any vaig ser diagnosticada de Limfoma No Hodgkin estadi IV.

Amb 18 anys no podia parar de pensar en tot el que no havia fet i em quedava per fer, però tot i així ho faré quan em recuperi.

Sempre he estat una persona molt alegre, positiva, esportista i, sobretot, sana. A la vida havia provat ni el tabac ni l'alcohol. A l'estiu vaig començar a sentir un dolor molt fort al pit després d'arribar una nit de córrer. La meva mare, preocupada per si tenia un “tirón”, em va portar a urgències ja que sempre tenia problemes d'esquena i em queixava per això constantment. Aquella nit, a urgències, em van dir que els dolors eren a causa de contractures i que prengués calmants si veia que el dolor persistia. Jo vaig fer cas i, tot i així, el dolor no va passar.

Setmanes més tard, el dolor va anar cedint, però el setembre em vaig refredar i vaig perdre la veu durant tres setmanes. Després d’anades i vingudes de metges, urgències i hospitals, em van dir que podia ser meningitis. Després d'un mes prenent antibiòtics i pastilles que no feien efecte va començar la febre, però no una febre normal, sinó febre que no baixava dels 39/40 graus i així durant 15 dies.

Veient que no millorava després d'anar quatre vegades al metge, van decidir portar-me a Almeria, al Complex Hospitalari Torrecárdenas, on, després d'esperar tota la santa tarda a urgències, em van fer una analítica i una placa de tòrax. En els resultats es va veure clarament el que tenia: alteracions en la sang i, com no, un tros de "bitxo" de 17cm al mediastí. Després d'estar tota la tarda allà, em vaig tirar 18 dies ingressada amb aspiracions de medul·la, puncions al tòrax, analítiques, TAC, i tots els proves que poden fer-se. Gràcies a Déu van descartar la leucèmia però, tot i així, el meu “bitxo” es diu limfoma no Hodking de cèl·lules B grans. Em tractaran amb 6 cicles de quimioteràpia de 5 dies ingressada i 21 dies de descans.

Tot se’m em va caure quan em van explicar tot això. Jo sabia que alguna cosa anava malament i a la meva família constantment els deia: "tinc càncer de la sang, estic molt cansada" i bestieses que semblen bogeries i ningú es creia, però així va ser ...

Després del primer cicle de quimioteràpia, m'he quedat totalment cansada, he estat al llit només dormint i menjant el que em ve de gust. Però això sí, tinc tot el suport dels meus amics, la meva família, el meu xicot ... Tot el suport del món el tinc de la meva mà, perquè sé que me’n sortiré d'aquesta, que venceré a aquest "bitxo", que seré més forta que ell i, sobretot, viuré al màxim després d'acabar la quimio ...

Encara segueixo fent-me preguntes com "per què he de passar jo per això", "que he fet per merèixer això", i qüestions que no tenen cap sentit per a aquesta malaltia ja que això és com una loteria: toca a qui toca. Però bé, amb molta força i ànim tot es supera, de tot se’n surt i, encara que perdi el pèl, les forces i em quedi feta un fideu, puc amb tot. Sóc més forta que el càncer! A totes les persones que patiu d'algun càncer, tingueu-ho clar: sou més forts que ell, aneu a guanyar i aneu a ser campions i campiones de la batalla més forta de la vostra vida ...

Espero poder ajudar a tot aquell que em llegeixi i, sobretot, mai perdeu el somriure, esperança i menys encara mai deixeu de ser qui sou.

Maria

Pàgina web actualitzada 15/03/2019 10:38:15