"No recordo molt bé quan va ser, vaig notar un petit bony sobre la meva clavícula. No vaig voler donar-li importància, ja marxarà - vaig pensar. Així que vaig seguir amb la meva vida de sempre: universitat, amics, gimnàs ... Tot i això, mai vaig deixar de notar-lo, de saber que era allà, el palpava i em mirava constantment al mirall, preocupada per si algú el veuria.

Me'n vaig anar d'Erasmus, això, juntament amb altres coses, em permetia no pensar en res més. De fet, per moments ho oblidava. "Estic sana, estic bé, segueixo fent-ho tot amb normalitat, no em passa res" són frases que em repetia i que m'obligava a creure, i ho vaig fer.

Però aquest bony seguia, i va créixer, i es va multiplicar, i ja no tenia un bony, sinó que en tenia molts. Aquest bony es va convertir en un “mazacote”, com en diuen els metges (sona fins i tot graciós). Bàsicament, el meu coll, per la part dreta, era una muntanya de “bonyets” que es podien veure i palpar, i que ja no podia amagar més.

...Semblava un limfoma... i ho és. Aquestes van ser les paraules que van caure sobre mi com si del pes més pesat es tractés, després de gairebé un mes de proves i més proves. Un mes en que em vaig anar preparant per a qualsevol diagnòstic i desenllaç, però, no ens enganyem, quan t'ho deixen anar és com una bufetada que no esperes. Dubtes, moments d'optimisme, altres de pessimisme, moments en que tot se t'oblida. I de sobte, un metge et baixa a la terra i et diu el que hi ha. És un càncer, Maria. Jo? Càncer? Eres dos termes que no encaixaven, jo no podia tenir càncer, tenia només 20 anys i mai havia estat malalta.

Recordo que al principi no m'atrevia ni a anomenar la paraula “càncer”, em venia massa gran així que amb una mica d'innocència vaig decidir anomenar-lo "Monstre" (res més lluny de la realitat), i vaig crear un blog on explicaria la meva història. Cada visita em feia més forta, els nusos a la gola me’ls empassava i fins i tot em reia i feia broma. Em vaig proposar matar el monstre i va començar la meva aventura. El primer que vaig fer va ser prendre les regnes de la situació. Jo tenia càncer, sí... però el càncer no em tenia a mi. Em vaig tallar els cabells i el vaig donar a una associació perquè fessin una perruca. Em vaig comprar mocadors i vaig començar a veure tutorials per aprendre a posar-me’ls. Les punxades van passar a estar a l'ordre del dia i, per fi, va arribar el moment, aquest que mai vaig esperar que arribés: la quimioteràpia. La infermera em va preguntar si era el meu primer dia, llavors el meu somriure de "puc amb tot" es va esfumar, amb aquesta pregunta tot es va fer real i em vaig posar a plorar com una nena petita amb l'únic desig de sortir corrents d'aquella petita presó, volia fugir, jo no pertanyia a allà. Es feia dur acceptar que no hi havia una altra opció, però és que no hi havia una altra. Jo, que sempre vaig ser molt positiva, vaig començar a acostumar-me i a prendre-m'ho d'una altra manera.