Marian
Hola, el meu nom és Marian. Diguem que, per portar-li la contrària al meu DNI, tinc 28 anys, doncs aquests són els anys que fa que la vida em va donar una segona oportunitat per seguir gaudint del dia a dia.
Amb només sis anys em van diagnosticar una leucèmia limfoblàstica aguda. Suposo que molts pensaran que era molt petitona per recordar tot el què va passar però, per sort o per desgràcia, ho recordo perfectament tot des del primer dia que vaig entrar a la unitat d'onco-hematologia de l'Hospital Materno Infantil de Las Palmas de Gran Canària, fins al dia que em va ser donada l'alta definitiva d'aquesta gran lluita.
Suposo que, com és el cas de molts nens amb aquesta malaltia, tot comença amb hematomes i apatia. Reconec que des de petita sempre he estat un veritable terratrèmol i que romangués quieta molt temps i sense voler jugar va fer sospitar als meus pares que alguna cosa estava passant. Després d'anades i vingudes als metges, es va confirmar: una més en la llarga llista de nens amb leucèmia.
Quan recordo la meva entrada a la unitat, em ve al cap la cara de les infermeres i la seva gran amabilitat. Aquí va començar la lluita i la carrera contrarellotge per tirar endavant i sobreviure: analítiques, proves i més proves, aspirats medul·lars, puncions lumbars, punxada aquí, punxada allà... Una infinitat de coses però tot pel meu bé. Pel que recordo i m'expliquen els meus pares, mai em vaig queixar de les punxades i mai vaig posar una pega per res del que em feien, només pensava que era pel meu bé, per tant, no calia fer que la feina fos més difícil del que ja era.
L'equip de l'hospital sempre va ser meravellós, fent que tant jo com els meus pares poguéssim portar la malaltia de la millor manera possible. Sempre van demostrar aquesta calma i paciència. Recordo al meu estimat Cristo, infermer de l'hospital de dia, i la paciència que tenia per punxar-me. També a les infermeres Frenda i Mari Carmen que em portaven a la nit Donetes i Coca-cola i anava amb elles a veure la tele mentre em posaven la quimioteràpia. La meva auxiliar preferida era la Sara... com m'alimentava! El Dr. Malcorra i el Dr. Campos accedien als meus xantatges de llaminadures per deixar-me fer les puncions. Crec que falten paraules per agrair tot el que van fer per mi.
Aquesta foto és del meu primer Nadal, després de vuit mesos de tractament. Aquesta carta als Reis anava plena d'il·lusions i crec que em van concedir el gran regal que suposo que vaig demanar: seguir lluitant per tirar endavant.
El camí no és fàcil ni suportable però gràcies al personal sanitari i a la gran sort de tenir una família meravellosa, tot és més fàcil i se segueix avançant. Són setmanes, mesos de tractament, proves i més proves per anar confirmant resultats i valorant les expectatives. A casa ningú era compatible amb mi en el cas que hagués requerit un trasplantament de medul·la òssia. Cada visita al metge per a un nou control suposava anar amb el cor encongit però a la sortida tot era pura celebració. Són bons records tots els que tinc de les anades i vingudes a l'hospital, semblarà estrany però, a dia d'avui, segueixo dient que els meus pares i el personal sanitari m'ho van fer molt fàcil.
Per sort tot va sortir genial, totes les proves i revisions anaven sortint bé i el pronòstic cada vegada era més afavoridor, la qual cosa feia que a casa es respirés una mica de tranquil·litat. Diguem que intentava seguir una vida normal com qualsevol nen de sis anys amb els meus amics, els meus jocs i les meves classes. La Marisa, la meva mestra d'aquells anys, s'encarregava d'anar a l'hospital a veure'm i de pas, zas, deixava els deures per fer, jeje. Sempre vaig intentar portar de la millor manera els efectes secundaris del tractament: malestar, veure que et quedes sense cabell, el dia que van decidir rapar-me, veure't cada dia més inflada i pesada, cansament i altres... Però sempre amb la idea que arribés aquell dia en què tot hauria passat.
Sempre s'organitzaven festes a l'hospital tant al Nadal com per Carnestoltes. Aquesta foto és dels meus primers Carnestoltes. Ja anava marcant terreny i deixant ben clar quin anava a ser el meu futur.
El camí va ser llarg però cada parada per a les revisions eren bones notícies i plenes d'esperança. Amb els anys, les revisions van anar allargant-se fins que va arribar l'any 2000, 14 anys després, quan finalment em van donar la "carta d'acomiadament". Ja no em volien veure més per l'hospital. Aquell any ja estava cursant el meu segon any de carrera fora de casa. Després de tot el que havia viscut, en el meu cap només existia la il•lusió de ser infermera. Estava capficada en això i ningú podia fer-me canviar d'opinió. Doncs sí, un altre repte més aconseguit.
Aquests anys van ser molt durs doncs un dels meus grans pilars durant tota la meva vida i el gran suport dels meus pares, la meva tieta, estava lluitant també per superar un càncer de mama del qual no se'n va sortir. Ella ens va donar una gran lliçó de lluita, saber estar i de no deixar derrotar-se per més que es trobés amb múltiples obstacles al davant. Malgrat tot el que estava passant només em donava ànims perquè acabés la meva carrera i em repetia una vegada i una altra que anava a ser una gran infermera. Va marxar un mes abans de la meva graduació. Aquell dia només tenia pensaments per ella i la total dedicació del meu títol als meus pares, ja que gràcies a ells havia arribat fins a allà, i a ella, un gran exemple a seguir.
El meu gran pilar va ser la meva família. Mai van permetre que em rendís, van lluitar per treure'm d'allò i em van donar la lliçó més gran: que cal barallar-se per la vida i aferrar-se a ella. La meva germana, més gran que jo i companya de fatigues, amb els anys i amb els cops que ens ha anat donant la vida, va prendre també la decisió d'agafar el bon camí de la sanitat. A dia d'avui treballa al mateix hospital que jo, en la Unitat d'Oncologia, com a oncòloga, sent molt estimada, lluitadora i respectada pels seus pacients i companys.
Va ser un moment inesborrable quan vaig aparèixer novament a l'hospital que durant anys va ser la meva segona casa amb el meu uniforme i una caixa de bombons, davant d'aquell metge que feia gairebé quinze anys havia apostat per mi. Mai podré oblidar la seva cara i la seva abraçada. A dia d'avui solc passar per la unitat d'onco-hematologia a saludar al personal.
Ja porto tretze anys exercint la meva professió que és la meva passió. Actualment en el Servei d'Urgències de l'Hospital Insular de Gran Canària des de fa nou anys. Vaig néixer novament per ser infermera i així em retiraré. Intento amb la meva feina ajudar als altres, a vegades confessant als pacients que també vaig lluitar com ells ho estan fent i donant-los ànims per no decaure en aquesta lluita, recomanant-los que busquin ajuda i que es deixin empènyer pels seus doncs és veritat que el camí és dur i sol es fa més difícil.
Animo a totes aquestes famílies i persones que estan en aquesta gran marató, que no decaiguin i que cal seguir endavant lluitant. Cal valorar la vida i gaudir del que tenim en aquest moment. Recordo la gran lliçó que em va donar la meva tieta, la de no deixar de somriure mai per molt malament que estigui un mateix. Sempre somriu que arribarà aquell dia en què la vida et retornarà aquest somriure.
Marian Garcia Piernavieja