Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Mariana

El meu nom és Mariana Robledo, tinc 25 anys i visc a Santa Fe, Argentina. El febrer de 2011 vaig començar amb un fort mal de coll, i al cap d'uns dies se'm va inflar tot el braç esquerre. Vaig trucar per telèfon a l'assistència mèdica domiciliària, i la doctora em va dir que podia ser que una contractura muscular m'estigués estrenyent una vena i per això la inflor, però que si seguia així, anés d'urgències.

I així va succeir. A l'endemà vàrem anar amb el meu xicot i la meva mare a urgències, on em va atendre una excel·lent doctora i millor persona, que Déu i el destí van posar en el meu camí. Quan la doctora em va veure, va interrogar-me, em va examinar, i tot just quan estava marxant del consultori per fer-me unes anàlisis de sang, em va tornar a examinar i va canviar d'opinió, així que em va demanar fer un EcoDoppler -vindria a ser una ecografia de venes i artèries-.

És en aquest moment on vaig conèixer a una altra excel·lent professional. Ella em va dir que tenia una trombosi en la jugular interna, en la vena axil·lar i en la vena subclàvia, i que m'havia de quedar ingressada. Jo estava tranquil·la. No sé perquè, tenia la sensació que tot aniria bé, encara que la meva mare gairebé mor de tristesa i por. Mai a la vida m'havien ingressat.

Els resultats van arribar a la doctora de guàrdia, qui em va dir que, efectivament, m'havia de quedar ingressada fins que em controlessin la coagulació de la sang. Després d'això, em van derivar a la infermeria de guàrdia on em van preparar per ingressar-me. Aquí vaig conèixer a la 'Turca', una infermera divina que va fer que l'espera fos molt més agradable. Com no hi havia llit disponible i jo havia de quedar-me ingressada sí o sí, em van dur a la unitat coronària... Jo estava molt espantada... vaig passar molta por pensant que algú podia morir d'un infart mentre jo estava allà!

A l'endemà, vaig passar a una habitació i va començar la desfilada d'estudis: primer em van fer una radiografia de tòrax i com va sortir una mica rara em van fer una tomografia. Com seguien veient coses rares, em van fer també una ressonància magnètica. Seguit d'això, va venir la Dra. Beltramino –la hematòloga de guàrdia- qui em va dir que m'havien d'operar per veure què era això "estrany" que apareixia a les imatges. Aquí vaig conèixer als doctors Pfeiffer i Monzón, excel·lents professionals, amb una qualitat humana increïble.

Ells em van explicar que m'havien d'operar perquè el que veien semblava ser un tumor i m'haurien de fer una microcirurgia, a més d'explicar-me tot el procediment. El dia següent d'operar-me i després de més de deu dies d'ingrés vaig tornar a casa. Van passar els dies i van arribar els resultats de la biòpsia. Com no estava clar el resultat, ja que podia ser un limfoma o un timoma, el Dr. Pfeiffer em va dir que haurien de tornar a operar-me, encara que aquesta vegada no seria microcirurgia, sinó que havia d'obrir-me com si fos una operació a cor obert, degut a que el tumor estava allotjat en el mediastí.

Van passar uns quants dies abans de tornar a ingressar per a operar-me. Durant aquells dies (i és en aquest primer gest on es veu la qualitat humana del meu doctor), el Dr. va assistir a un congrés i va portar la idea d'operar-me per les costelles. Per fer la intervenció amb aquesta tècnica era necessari col·lapsar el pulmó per tenir-ne espai. D'aquesta cirurgia, em queda una bona cicatriu sota l'aixella. Quan el doctor va retirar la mostra per analitzar, li van dir un altre cop que la mostra era massa petita i que no podrien donar un diagnòstic.

Els meus doctors es van enfadar força amb els patòlegs perquè no podien solucionar-ho (aquí ve el segon gran gest del meu doctor), així que el Dr. Pfeiffer va agafar els tacs i va marxar a Buenos Aires, els va analitzar i em va portar la millor notícia que podíem tenir aleshores: ERA UN  LIMFOMA!

A l'endemà va venir una hematòloga, la Dra. Paola Villarreal, que actualment és la meva hematòloga de capçalera. Em va explicar com aniria tot i què era el que jo tenia. Passat el mes de maig va arribar el diagnòstic definitiu: Limfoma de Hodgkin de tipus escleronodular estadi I. El dia 6 de juny de 2011 vaig començar la quimioteràpia, una cosa totalment avorrida perquè un s'imagina que et fiquen a una màquina amb moltes llums que parla, però és simplement una medicació per sèrum.

Mariana, pacient de Limfoma de Hodgkin

Després de tres cicles de dues quimioteràpies cadascun, em van fer un PET per veure com anava. Va donar com a resultat que calia seguir, ja que hi havien ganglis amb activitat a l'engonal... Tres cicles més. Durant el tractament la Dra. Beltramino va agafar la baixa per maternitat, així que vaig continuar amb la Dra. Villareal, a qui li vaig dir tan bon punt la vaig veure: "em vas donar la mala noticia, estic segura que també em donaràs la bona".

El segon cicle de quimioteràpia va ser molt més tranquil que el primer. Gairebé no vaig tenir nàusees i ho tolerava bastant bé. Els últims dies vam fer una festa: tenia regals per a tothom (infermeres, personal de neteja, metges residents, metges en general), i la meva infermera Fany Sánchez (la millor de les infermeres, ja que va aguantar les meves bogeries, venia a les 5:00 del matí i marxava a les 16:00 quan acabàvem o be seguia amb la seva ronda) m'havia fet un cartell molt bonic.

Jo havia fet un cartell que tothom va signar, i van venir amics i familiars; també va tornar la doctora Beltramino, que no va revisar el meu dossier mèdic abans d'entrar a l'habitació i va començar dient coses com radioteràpia... em va agafar un atac de nervis que em van haver de posar calmants per tranquil·litzar-me, ja que volia marxar sense acabar l'última medicació. Vaig tornar a fer-me un PET i quinze dies després va arribar el gran dia... 26 de desembre, el millor regal que em va portar el Pare Noel: la REMISSIÓ de la malaltia!

El 30 de desembre vaig fer una festa amb tots els meus amics, els del meu xicot (pobre, m'he oblidat d'esmentar-lo en tota aquesta història i sense el seu suport no hagués estat igual. Va estar totes les quimios al meu costat), les amigues de la meva mare, de la meva sogra, de les meves cunyades... TOTS van ser al meu costat a la meva festa D'ACOMIADAMENT DEL CÀNCER! És la meva segona data de naixement. Ja ha passat un any d'aquest dia i els anàlisis segueixen sortint bé.

No li puc demanar res més a la vida; durant tot el 2011 no vaig deixar de fer res... anava a recitals, conferències i tenia una vida totalment normal. Aquesta malaltia m'ha ensenyat moltíssimes coses, com ara les veritables amistats, les que havien marxat i van tornar, les que estaven i van marxar i les noves que van aparèixer. També m'ha ensenyat a ser feliç i veure la vida amb altres ulls.

Espero que la meva història ajudi a molts.

Mariana.

Pàgina web actualitzada 24/05/2018 11:00:23