Maria

Hola, em dic Maria i fa 3 anys i 7 mesos, el 21 d'agost de 2014, em van diagnosticar leucèmia promielocítica aguda.

Tot va començar unes setmanes abans quan, després de portar dues setmanes amb plaques a la gola i febre, li vaig comentar al metge que em veia petits blaus pel cos, aparentment sense cap causa. També havia perdut pes i estava molt cansada, però a això no li vaig donar massa importància, me’n vaig adonar temps després. El metge va sol·licitar que em fessin una analítica al dia següent al centre de salut. Passats un parell de dies em va trucar i em va dir: "Maria, l'analítica no està bé, has d'anar a urgències a que et vegi un hematòleg".

Aquella mateixa tarda vaig anar a urgències amb la meva mare i la meva parella, i després d'esperar, un hematòleg em va explorar i em va enviar a que em fessin una analítica de VIH i toxoplasmosi. Uns dies després vaig anar a recollir els resultats a l'Hospital de Sant Joan d'Alacant, tot donava negatiu i em van dir: "Et punxarem  a l'estèrnum per fer-te una altra prova, molesta una mica, però estigues tranquil·la".

Aquest va ser un dels pitjors moments, després de fer-me la prova ja vaig començar a pensar que alguna cosa no funcionava bé, sabia el que implicava, més o menys, una extracció de medul·la òssia gràcies al meu voluntariat amb ASPANION (Associació de Pares de Nens amb Càncer de la Comunitat Valenciana).

Unes hores després estava ingressada, i aquella mateixa tarda vaig començar el tractament amb ATRA (Àcid transretinoic) i quimioteràpia intravenosa.

He de dir que en un primer moment em vaig ensorrar, però les paraules dels metges, que em van dir que era una de les leucèmies més curables actualment, em va fer oblidar-me de tot allò negatiu i, sobretot, em va donar forces per ajudar la meva família a portar-ho millor, ja que, si ells em veien bé, ells estarien bé.

Aviat van començar les faves, un efecte secundari que les infermeres pal·liaven amb antihistamínics. Durant diversos dies vaig seguir així, fins que les faves van començar a no aparèixer i van deixar de administrar-me antihistamínics. Va arribar el dia del meu 19è aniversari i em van deixar sortir per primera vegada de l'habitació per fer una passejada, però amb una súper mascareta, i a més em van deixar bufar les espelmes amb la meva família.

Pocs dies després va començar a pujar-me la febre, tenia tremolors, dolors a les cames i el que finalment va derivar en la Síndrome de l'ATRA o Síndrome de Diferenciació, l'efecte secundari menys freqüent però més perillós i que, tot i que el van intentar frenar, no van poder. Després de moltes hores de lluita, una intensivista va aconseguir entubar-me i estabilitzar-me. Ho va aconseguir perquè no va perdre l'esperança i va decidir lluitar per mi costés el que costés. Després de passar quatre dies a la UCI, em vaig despertar. Infladíssima per tota la medicació que m'havien estat posant, però VIVA, i vaig començar a respirar per mi mateixa, amb ajuda d'una màscara. Tres dies després vaig tornar a la planta d'Hematologia, el meu cos havia tornat a reaccionar gràcies a tot el que m'havien fet a l'UCI (gràcies als que vau venir a veure i als que vau estar darrere de les portes de l'UCI o des de casa donant forces).

Aquest 26 de setembre, va ser el millor i el pitjor dels dies que vaig estar ingressada. Vaig tornar a néixer i també vaig assumir que havia de rapar-me, encara que als que em llegiu, tranquils, és pel que menys us heu de preocupar, i això ho sé ara (gràcies Sara i Tata per fer d'aquest moment una tarda divertida). El dia 6 d'octubre em van donar l'alta, després de 46 dies ingressada. Per fi vaig poder, tot i que amb molta ajuda, sortir de l'hospital caminant per anar a casa, i el més important: la remissió era completa després de tot el que havia patit.

Els següents mesos els recordo bé: vaig tornar a caminar com abans, vaig tornar a prendre ATRA juntament amb sessions de quimioteràpia ambulatòries i vaig aconseguir no tornar a estar ingressada a l'hospital. Només em van donar problemes les plaquetes, que amb transfusions es van anar solucionant. He de dir que, a dia d'avui, per fi torno a tenir un recompte de plaquetes normal, he superat les tres fases del tractament i m'han fet l’última punció! HE SOBREVISCUT AL MONSTRE.

3 anys i 7 mesos després, amb caigudes de pèl, quilos de més i de menys, petèquies i blaus entre moltes altres coses, només puc agrair coses a aquesta etapa de la meva vida. Gràcies per lluitar per mi i amb mi a tots els professionals de l'Hospital General Universitari d'Alacant, a la meva família, a tu mare per aguantar-me durant gairebé tots aquests dies a l'hospital, als meus amics, a tu, Raúl, i a tota la teva família, gràcies a tota la gent que he conegut durant el meu any sabàtic i GRÀCIES VIDA PER DEIXAR-ME SEGUIR VIVINT-TE I GAUDINT-TE.

Pàgina web actualitzada 24/05/2018 11:00:26