Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Maribel

"Hola a tots, em dic Maribel, tinc 30 anys, i sóc de Madrid.

Tot va començar quan em vaig notar un bony entre les dues clavícules, on tots tenim un "foradet". Un dia, al mirar-me al mirall em vaig adonar que el "foradet" havia desaparegut, i al seu lloc hi havia sortit una massa dura.

Vaig haver de començar a deixar d'anar al gimnàs perquè em cansava més del normal, em sufocava només fer una pujada, i ja no podia menjar certes coses perquè se’m quedaven a la gola i a cada mos havia de beure, sinó m'ofegava.

Després d'anar a urgències i dir-me que tenia goll, vaig decidir anar a un altre metge, el qual em va enviar una ecografia en que va veure una cosa que no li agradava, i em va enviar a fer una punció d'agulla fina.

Vaig acudir a l'Hospital Dotze d’Octubre a fer-me la punció. Després d'aquesta dolorosa prova vaig notar que alguna cosa no anava bé, ja que els metges em van enviar directament a urgències per fer-me més proves. Em van fer una placa i una analítica, i des d'aquest 17 novembre de 2017 em vaig quedar ingressada. Volien fer-me més proves, ja que em van dir que aquesta massa que tenia entre les dues clavícules no era només això, sinó que venia de més avall de l'estern.

Després d'un Pet-tac i una biòpsia de tòrax, va arribar el temut diagnòstic: un limfoma mediastínic primari. Càncer. Quant et diuen aquesta paraula se't per al món, i el primer que li vaig preguntar al metge va ser: ¿però per què a mi?, ¿què he fet malament?, sóc una noia que fa esport, es cuida, no bec, no fumo i mai m'havia posat malalta. El metge em va respondre que no ho pensés, que és una loteria i que li pot tocar a qualsevol.

Va ser el pitjor dia de la meva vida, tot es va venir a baix. M’acabava d'independitzar, tot m'anava genial, què feia jo ara?

El més difícil era explicar-ho a totes les persones que estimava. I va ser just en aquell moment, al veure-les trencades de dolor, que de sobte "el meu xip" va canviar, alguna cosa dins meu que em va fer més forta. Des d'aquell mateix moment vaig assegurar que aquest "gremlin" no podria amb mi, que no sabia on s'havia ficat, que pensava lluitar per acabar amb ell i que no podria amb mi.

Em van posar un catèter "PICC" ​​per fer el tractament de químio i no danyar les meves venes, un company que anava a tenir durant tot el tractament i del qual havia de tenir-ne cura, jajaja.

Va començar el meu tractament de R-CHOP. Era un cicle de 4 dies seguits de quimioteràpia ingressada, i així cada 21 dies, un total de 6 cicles.

Em vaig tallar els cabells i els vaig donar perquè fessin perruques, i quan vaig veure que començava a caure’m, me’l vaig rapar, vaig comprar uns mocadors de diferents colors i llestos. 

Recordo que el dia de cap d'any el vaig passar ingressada, però ja tenia el meu propi cap d’any preparat per celebrar-ho amb els meus quan em diguessin que estava curada. No passa res, no cal desanimar-se per passar dies que creiem importants ingressat. L'important és mentalitzar-se que ets aquí i t'estàs curant, que ja vindran aquests dies i es repetiran, i els celebraràs molt més que abans. 

Després del 4t cicle em van fer un pet-tac. Els metges esperaven que ja no tingués res, i l'important era que havia reaccionat bé al tractament i que s'havia reduït moltíssim. Encara quedava alguna resta, però esperaven que amb els dos cicles que quedaven es netejaria.

Cada cos és un món, però la veritat és que jo no em puc queixar. Tot i tenir nàusees, ferides a la boca, febre, urgències, defenses baixes, marejos, anèmia i demés, mai he perdut el somriure. I el més important de tot, l'ànim, que en aquests casos fa molt per ajudar a tirar endavant, mentalitzar-se i treure la part positiva de tot.

En aquesta etapa he après a valorar-me, a veure la fortalesa que tinc quan pensava que era una noia molt feble i negativa. Me n’he adonat que sóc tot el contrari: que tinc ganes de viure, de tirar endavant. I, sobretot, de la gent meravellosa que he conegut durant el tractament i de la gent que he tingut al meu costat durant tot aquest temps: els amics, la família i el meu xicot. Tots ells m'han ajudat a aixecar-me quan creia que m'anava a caure... i a ser feliç sempre, malgrat les circumstàncies.

Ara mateix ja he acabat el 6è cicle i estic esperant que em facin un pet-tac per veure com està tot. Tot i que m'han dit que, depèn del que quedi, potser cal donar ràdio, jo estic preparada pel que hagi de venir. Hem arribat ja fins aquí, el pitjor ha passat i faré el que calgui per acabar amb aquesta bestiola. 

Estic segura que en aquesta vida tot passa per alguna cosa, que sempre cal treure la part bona de les coses i que, tot i que ho vegis molt negre, després de la tempesta surt el sol i la pluja no dura eternament. Així que a la gent que estan passant per això o que hi passaran, els hi vull dir que ES POT, que hi ha dies dolents, però que mai perdin el somriure, l'ànim, que és el més important, i l'esperança, i plantar cara a aquesta malaltia.

I tot i que estiguem curats, cal seguir lluitant per posar-li data a la curació d'aquestes malalties, o el que és millor, acabar amb elles d'una vegada per sempre i que ningú hagi de tornar a passar per això. Us animo a fer-vos donants de medul·la ja col·laborar amb la investigació del càncer".

 

Pàgina web actualitzada 24/05/2018 11:00:26