Maricruz
Em dic Maricruz i tinc 32 anys. Al gener de 2014 em van diagnosticar leucèmia limfoblàstica aguda.
Després de diversos mesos amb símptomes similars als d'una anèmia ferropènica (que a poc a poc van anar empitjorant) i després de diverses analítiques, el diagnòstic va ser clar.
Van ser moments difícils, sobretot per a la família, però a mesura que van passar els dies i van veure que el meu ànim no dequeia en cap moment va ser més suportable per a tothom.
A causa dels tractaments de quimioteràpia i a les baixades de defenses, moltes vegades sorgeixen complicacions. En el meu cas, després del tercer i últim cicle de consolidació, vaig patir una meningitis tuberculosa, una malaltia molt perillosa i dolorosa. Després de nou mesos de tractament i sense cap seqüela, la bactèria ja està controlada.
A l'agost van decidir fer-me una re-avaluació de la medul·la òssia i l'equip mèdic va determinar que necessitava un trasplantament. Després realitzar-li una analítica a la meva única germana per comprovar la compatibilitat, va arribar la millor notícia en mesos ... La meva germana era compatible al 100%!
El 12 d'octubre, dia del Pilar, vaig emprendre el camí cap a la curació definitiva. Aquest dia vaig viatjar a Santander per començar amb l’acondicionament previ al trasplantament. Sé que, en part, "La Pilarica" ha tingut alguna cosa a veure en això. Per aquest motiu, aquest any vaig decidir vestir-me de “baturra” per primera vegada per agrair-li que em donés un cop de mà en el moment més dur.
Uns dies més tard, el 21 d'octubre, em van realitzar el trasplantament a l'Hospital Miguel Servet. Vaig passar 39 dies a la cambra d'aïllament amb dies dolents i no tan dolents, però després d'un any tot això s'ha esborrat de la meva memòria.
Només em quedo amb les coses bones, amb l'immens afecte rebut pels sanitaris de l'Hospital Clínic i l'Hospital Miguel Servet de Saragossa, amb les persones que he anat coneixent i que algunes, malauradament, s'han quedat pel camí. Per elles cal trobar la solució definitiva a tot això.
Vull aprofitar aquesta oportunitat per agrair-li al Carlos, el meu marit, el seu amor incondicional, a la nostra família perquè són dignes d'admirar i als nostres amics i coneguts pel suport i l'afecte rebut durant aquest temps.
A les persones que estiguin passant per això, si d'alguna manera els puc ajudar, dir-los que lluitin, que no pensin en tirar la tovallola, que mirin al seu voltant per veure la infinitat de coses que mereixen la pena. Hi haurà dies dolents, però també n'hi ha de bons, que al final són els que es queden. Encara que hi hagi pedres al camí, l'important és saber que es poden esquivar.
Molt ànim i força per a tots!!!
