Em dic Marina, tinc 36 anys i sóc de Màlaga. És difícil explicar com et sents després d'haver donat medul·la. Com el dia que em van trucar per a la meva primera feina? Quan van néixer els meus nebots? Quan em van dir que compliria un dels meus somnis? El dia que agafes l'avió per fer el viatge de la teva vida? No. No s'assembla a res d'això. Perquè, de sobte, tot el que has fet, tot el que creies important, deixa de ser-ho i només et sents feliç. I, de fet, és injust. No, no som valents. Perquè saps que a l'altre costat hi ha algú que et necessita i això et dóna el coratge i la força. No ets tu. És aquesta persona la que et dóna els ànims per fer-ho. I ja no hi ha marxa enrere. Quan et truquen i et comuniquen que ets compatible amb la teva persona, aprens el que és estimar  algú a cegues, a preocupar-te per ella i desitjar que tot surti bé.

A les persones receptores, als donants que esperen, als futurs donants, els diré que no, que no fa mal. A mi em van fer les puncions i vaig entrar al quiròfan somrient, fent broma... Perquè et sents bé. I, després, quan despertes, t'adones que ets una babaua, perquè aquesta persona que et necessitava segueix lluitant. De fet t'adones que estàs preocupada, ara que la teva intervenció ha passat, perquè llavors comença una etapa molt dura per al teu receptor, perquè el trasplantament surti bé. I ho desitges amb totes les teves forces. Sents que el llaç és per sempre (imagino que és una cosa així com s'han de sentir les mares quan veuen el seu nadó als braços, després del part).

Per això és molt difícil d'explicar. Només dic que ho faria centenars de vegades. Tan de bo mai fes falta. Però ho repetiria, és clar que sí, perquè després de passar per aquesta experiència res no és el mateix i perquè donar medul·la és l'única curació possible per a centenars de persones. Donar medul·la és donar VIDA i, com més donants siguem, més probabilitats hi haurà de trobar un donant compatible per a aquells que ho necessiten o ho necessitaran.