Vaig necessitar tres dies, tres dies de plorar molt, de treure-ho tot, de desfogar-me, de preguntar-me 'perquè a mi' i, finalment, vaig arribar a una conclusió: estimava la vida i volia viure-la. Anava a lluitar com una guerrera, aquest "bitxo" a mi no em tombava. És curiós però, malgrat tota aquesta angoixa inicial, en cap moment vaig tenir por a les punxades que estaven per venir, ni a les nàusees, ni als dolors, ni tan sols tenia por de morir-me, perquè jo no em moriria, tan només tenia por de sentir-me i veure'm malalta, i de que totes les persones del meu voltant que m'estimaven em veiessin patir.

Un cop superat aquest primer sotrac em vaig tallar els cabells molt curtets, (una de les millors decisions de la meva vida). De fet, segueixo portant-lo curt després de més d'un any i, què voleu que us digui, em sentia guapíssima amb el meu nou look. Vaig adoptar hàbits de vida saludables (amb molta, molta ajuda), vaig deixar l'alcohol, els sucres, els refinats i les carns vermelles, i em vaig passar a la verdura i fruita ecològica, als sucs verds, al peix i a les carns blanques. Alguns diran que va ser casualitat, potser vaig tenir sort, però jo crec que gran part d'aquesta "sort" va ser per aquest canvi de "xip" en l'alimentació. Per la meva manera d'enfocar els problemes, i perl meu positivisme en aquesta batalla; creieu-me si us dic que els efectes secundaris que vaig patir van ser mínims i vaig conservar fins l'últim dia gairebé tot el cabell (o pelazo, segons es vegi 😊).

Els mesos van passar molt ràpid. Vaig seguir treballant, encara que amb un ritme més tranquil, i vaig seguir amb totes les tasques quotidianes que tenia. Fins i tot quan estava més fluixeta, tingués o no dolor, sortia a passejar amb el meu gosset per la platja. És curiós, mai vaig creure que tindria un gos tan aviat. La veritat és que el meu xicot portava mesos insistint i, quan va començar tot això, em va proposar ampliar la nostra família perquè no estigués sola cap dia.