Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Mariona

"Amor meu, és un tumor ... si us plau, no ploris, no ploris."

Aquestes van ser les úniques paraules del meu pare que vaig ser capaç d'escoltar la tarda del 23 d'agost de 2017; i, així, sense previ avís, sense esperar-ho, sense que res a la vida et prepari mai per rebre una notícia així, vaig saber que tenia un càncer.

Em dic Mariona, tinc 27 anys i sóc ex pacient d'un limfoma de Hodgkin.

Crec que així comencen totes les nostres històries, amb aquesta trucada inesperada, i aquest diagnòstic sorpresa. Encara que crec que una part de mi (i potser vostra també) sempre va saber que aquest petit bony (o no tan petit) que havia aparegut del no-res al lateral esquerre del coll no era res bo, però, què sabia jo, tenia 25 anys, tota la vida per davant, una parella al qual estimava amb bogeria i amb el que vivia des de feia uns mesos, una nova feina i una família que m'estimava. Què podia sortir malament?

Dos dies més tard estava asseguda a la consulta de la hematòloga: "Tens un limfoma de Hodgkin, d'esclerosi nodular, hauràs de fer entre 6 i 8 cicles de quimioteràpia ABVD i unes 15 sessions de radioteràpia, se't caurà el cabell".

Aquell dia m'havia promès no plorar, no allà, no davant dels meus pares, de la meva parella i de la doctora, havia de ser forta, ells no es mereixien veure patir ... No cal que us digui que aquell dia no vaig ser capaç de complir la meva promesa. Només em van fer falta les paraules "se't caurà el cabell" perquè m'ensorrés per complet i trenqués qualsevol rastre de la cuirassa mental que creia tenir. Quina cosa més ximple, no? Derrumbar-te perquè et diuen que se't caurà el cabell...

Vaig necessitar tres dies, tres dies de plorar molt, de treure-ho tot, de desfogar-me, de preguntar-me 'perquè a mi' i, finalment, vaig arribar a una conclusió: estimava la vida i volia viure-la. Anava a lluitar com una guerrera, aquest "bitxo" a mi no em tombava. És curiós però, malgrat tota aquesta angoixa inicial, en cap moment vaig tenir por a les punxades que estaven per venir, ni a les nàusees, ni als dolors, ni tan sols tenia por de morir-me, perquè jo no em moriria, tan només tenia por de sentir-me i veure'm malalta, i de que totes les persones del meu voltant que m'estimaven em veiessin patir.

Un cop superat aquest primer sotrac em vaig tallar els cabells molt curtets, (una de les millors decisions de la meva vida). De fet, segueixo portant-lo curt després de més d'un any i, què voleu que us digui, em sentia guapíssima amb el meu nou look. Vaig adoptar hàbits de vida saludables (amb molta, molta ajuda), vaig deixar l'alcohol, els sucres, els refinats i les carns vermelles, i em vaig passar a la verdura i fruita ecològica, als sucs verds, al peix i a les carns blanques. Alguns diran que va ser casualitat, potser vaig tenir sort, però jo crec que gran part d'aquesta "sort" va ser per aquest canvi de "xip" en l'alimentació. Per la meva manera d'enfocar els problemes, i perl meu positivisme en aquesta batalla; creieu-me si us dic que els efectes secundaris que vaig patir van ser mínims i vaig conservar fins l'últim dia gairebé tot el cabell (o pelazo, segons es vegi 😊).

Els mesos van passar molt ràpid. Vaig seguir treballant, encara que amb un ritme més tranquil, i vaig seguir amb totes les tasques quotidianes que tenia. Fins i tot quan estava més fluixeta, tingués o no dolor, sortia a passejar amb el meu gosset per la platja. És curiós, mai vaig creure que tindria un gos tan aviat. La veritat és que el meu xicot portava mesos insistint i, quan va començar tot això, em va proposar ampliar la nostra família perquè no estigués sola cap dia.

Tota la meva família va ser molt reticent, però a posteriori es van adonar que l'arribada del nostre Capi va ser una altra de les millors decisions de la meva vida. En ell vaig trobar un motiu pel qual aixecar-me als matins de "fluixera", i un amic incondicional.
Sense adonar-me estàvem gairebé al Nadal, el 22 de desembre de 2017, dia del sorteig de la Loteria de Nadal. I la meva última quimio, això sí que era 'la Grossa'. No em cabia l'alegria al pit, petons, i moltes abraçades amb totes les infermeres, sens dubte el millor de l'hospital.

Vull que sàpigues que cada història és diferent, i cadascú vivim la malaltia a la nostra manera. A mi, personalment, m'ha costat molt poder plasmar en unes línies tot el viscut en aquests mesos sense vessar una llàgrima. No és perquè ho passés malament, ni perquè tingui un mal record, a l'inrevés, en realitat ho considero una experiència positiva més que una altra cosa, però és complicat exterioritzar tot el que s'arriba a viure.

Crec que quan la vida et dóna un cop com aquest comences a relativitzar què és i què no és important, i què valores de la teva vida. Ara arriba el moment de reflexionar, de valorar moments que abans passaven totalment desapercebuts. Aquests divendres a la nit de sofà, peli i manta amb l'Albert i el Capi, aquest esmorzar al llit, aquell matí de compres o aquestes mini bronques amb la meva mare, aquest menjar amb el meu pare o amb la meva àvia, aquests dies en què em toca fer de tieta, aquella nit de Reis de sopar mexicà, aquests skypes transoceànics, aquest cafè al matí a la feina, aquest viatge a Milà amb la meva cosina petita, aquest cap de setmana a Llívia, aquest esmorzar de diumenge, aquest sopar amb amigues o senzillament aquest matinar per veure la sortida del sol des del mar un dia qualsevol d'estiu.

Finalment, no podia acabar aquesta petita història sense agrair als que per a mi van ser els grans protagonistes.

Gràcies Pili per ser des del primer dia la meu "àngel de la guarda". Gràcies Marta per ser la Millor doctora que és podia tenir. Gràcies a tot l'equip d'infermeria per fer que les punxades no facin mal tant i que les hores de tractament siguin tan sols un mer tràmit, i en general gràcies a tots i cadascun dels membres del ICO Badalona Hospital de Can Ruti. Sou totalment excepcionals!

Gràcies a tota la meva família, a aquest petit grup d'amics incondicionals i, sobretot, gràcies a l' Albert per ser el meu pilar, el meu amic, i el meu company de vida.

Us animo a tots els que estigueu llegint això, sigueu pacients, familiars o amics a que no us rendiu, la vida és molt bonica i cal viure-la sempre amb un somriure. ☺

Una abraçada,

Mariona.

Pàgina web actualitzada 20/03/2019 11:51:58