Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Marta

Marta donant 

"Crec que sempre recordaré el dia en què, estant a la universitat, vaig rebre una trucada dient-me que una persona en el món necessitava la meva medul·la òssia per sobreviure.

Em va semblar increïble, amb lo difícil que era trobar medul·les compatibles i JO ho era; si, JO; jo tenia la medul·la idònia per salvar a algú. Encara avui, per més que m'ho repeteixo, no acabo de creure'm que el destí em donés tal oportunitat. La veritat és que em vaig apuntar al banc de donants sense pensar-m'ho massa, concebent que era quasi improbable que em truquessin algun dia. Però em vaig equivocar i als dos anys vaig rebre aquella trucada que va canviar dues vides, la del malalt, i la meva. Es van posar en contacte amb mi des de la Fundació Josep Carreras i a partir d'aquell moment tot va ser ràpid i fàcil. Jo volia fer-ho quan abans millor, i el pacient no podia esperar molt més.

He de reconèixer que vaig tenir por, és clar que sí. Mai he patit problemes de salut, ni he tingut operacions ni malalties greus. Això fa que no estigui familiaritzada amb el món dels hospitals i les bates blanques. A més, és difícil estar totalment segura d'haver pres la decisió correcta quan els teus familiars i amics et diuen "Ho vas a fer? Estàs boja, jo no ho faria. Quina por!". Jo vaig triar dur a terme la donació pel mètode de sang perifèrica, i el tractament previ em va resultar una mica dur. Van haver-hi nits en les què les rampes sumades als temors que rondaven el meu cap no em deixaven dormir bé, però llavors m'imaginava a la persona que rebria la meva medul·la i a la seva família. Els hi posava cares, i creava imaginàriament en el meu cap el moment en el que van rebre la feliç notícia que havien trobat una medul·la compatible. Veia els seus somriures, les seves abraçades, i tots els meus temors s'esborraven instantàniament.

M'imagino que, com persones humanes, és normal tenir por i plantejar-nos les possibles conseqüències negatives de tot el que fem; però aquestes pors no tenen cap importància quan recordes que és la vida d'una persona la que tens en les teves mans.

Finalment va arribar el dia, vaig anar a l'Hospital La Princesa i em vaig sotmetre a la donació mitjançant afèresi. Van ser set hores en el llit de l'hospital distraient la meva ment amb pensaments absurds; i, per fi, tot va acabar. Des de llavors, no he pogut trobar paraules per explicar com em vaig sentir. Quina sensació tant estranya! No podia definir el meu estat perquè resultava desconegut fins i tot per a mi. Mai havia sentit res semblant, i no sé si ho tornaré a sentir. Salvar-li la vida a algú amb, tant sols, un petit esforç meu, ha estat l'experiència més increïble i gratificant de la meva vida. I ara estic segura que, passi el que passi, mai em penediré de res del que faci. Per això animo a tothom a fer el mateix que vaig fer jo; perquè tota la por i les preocupacions que podíem tenir, es queden en res quan aconsegueixes que una persona continuï vivint i gaudint més que mai de la vida gràcies a tu."

Marta

Pàgina web actualitzada 15/03/2019 10:38:10