"Com va començar tot? El passat mes d'octubre de l'any 2017 em van trucar per telèfon des de l'Hospital Universitari de la Princesa a Madrid arran d'unes anàlisis que em vaig fer en el meu centre de salut habitual, ja que últimament no em trobava molt bé.

Després de diverses proves en urgències aquest mateix dia, es em va diagnosticar leucèmia limfoblàstica aguda de cèl·lules T i vaig passar a ingressar immediatament.

Els primers mesos van estar plens de voràgine i incertesa, ja que en el meu entorn mai no havíem vist cap cas de leucèmia i ens resultava una cosa totalment desconeguda. Però des del primer moment tant la meva família com jo vam tenir molt clar que anàvem a lluitar amb tota la força i coratge possibles per poder superar aquest sotrac que es posava en el camí.

Durant tot el procés he tingut la sort de comptar amb un equip mèdic, d'infermeria i auxiliar excepcional - no vull donar noms per si m'oblidés d'algú, i crec que tots es em mereixen la meva més sincera gratitud. M'han ajudat en tot moment amb una actitud irreprotxable.

Tampoc vull oblidar-me dels meus amics, els quals han estat sempre aquí, animant-me, fent-me riure ...

Amb tot aquest suport tan impressionant, com no podria estar al màxim, plena d'energia per poder superar-ho i seguir endavant? Les llargues estades a l'hospital, els cicles de quimioteràpia, la sessions de radioteràpia, els ingressos després d'anar a urgències perquè tenia febre, les puncions lumbars ...

I finalment va venir la notícia que tots estàvem esperant: havien trobat una donant de medul·la òssia compatible amb mi! Quin millor regal es pot rebre? No puc descriure l'alegria que vaig sentir en rebre aquesta notícia. Significava tantes coses per a mi ... Però potser la més forta era l'esperança, podria seguir escrivint la història de la meva vida en companyia dels meus éssers estimats.

Ja des del primer moment la vam acollir amb els braços oberts. Com a anècdota explicaré que a la meva família vam passar a anomenar-la afectuosament "Froilan Erasmus", ja que només sabíem la seva nacionalitat (alemanya) i que era una dona. Va venir a "viure" a un cos estrany lluny del seu país d'origen per, segons sembla, quedar-se. I des de llavors la considerem una més de la família. Sempre que em llevo penso en ella: com li anirà?, estarà bé? I li desitjo que sigui molt feliç. Tant de bo aquest món s'omplís de gent així, que donen vida d'una manera tan desinteressada.

Per finalitzar m'agradaria dir que crec que, amb l'ajuda d'associacions com la Fundació Josep Carreras, s'està contribuint a que el desig de lluitar i poder seguir endavant esdevingui realitat per a moltes persones ".

Marta, 43 anys, Madrid.