Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Marta

Passi el que passi, sempre surt el sol.

Acomiado l’any 2013 amb un somriure al saber que, com molts diuen el número 13 és el de la mala sort, i així és com en part ho he sentit, però d’altra banda sempre ho recordaré com l’any en que vaig tornar a néixer.

El meu nom és Marta, tinc 26 anys i m’han fet un trasplantament de medul·la òssia.

Tot va començar al juny, quan vaig començar a notar que em sortien molts hematomes a les cames i petèquies en determinades parts del cos. Li vaig donar certa importància i així ho vaig constatar al escriure un whatsapp a la meva mare, qui és infermera i ha treballat durant 13 anys (un altre cop el fatídic numero) a la planta de Oncohematologia de Caceres, i algunes amigues metges (jo soc llicenciada en medicina, preparant-me el nivell C1 d’alemany per poder fer allà l’especialitat ja que la meva parella es alemanya. A l’estar en un altre país i ‘no tenir temps’ d’anar a fer-me una analítica per l’estrès de fer un examen, vaig deixar passar els dies i em vaig fer l’anàlisi un divendres al mati. Els resultats havien de venir el següent dilluns, però vaig rebre una trucada la mateixa tarda dient-me que haig d’anar urgentment a l’hospital perquè els resultats eren dolents. A sobre d’estar en un país que no és el teu, el meu xicot es trobava il·localitzable… estava tot sola.

Gràcies a que tinc una amiga belga que sap parlar perfectament tant alemany com castellà, vaig poder anar acompanyada a l'hospital a recollir l'analítica. Un sobre que no volia obrir pel que em trobaria. Em vaig trobar marcat amb un retolador fosforescent el número de plaquetes: 4.000. Normalment s'han de tenir entre 150.000 i 400.000. A més, tenia nivells baixos d'hemoglobina i leucòcits baixos. Un cop en urgències, el metge em va comunicar que podien ser dos coses: leucèmia aguda o aplàsia medul·lar. En aquell moment la meva preocupació era: com i quan informo als meus pares. Amb les hores es va arreglar i els meus pares van agafar un vol a Frankfurt. Increïblement, el dia següent ja els tenia amb mi a l'habitació. Una habitació que compartia amb una dona de 60 anys hongaresa, que portava 20 anys a Alemanya, afectada d'un càncer de pulmó i que estava pelona quan vaig conèixer, i que desgraciadament, dos meses després, va marxar...

Quan vaig ingressar, el primer que van fer va ser posar-me plaquetes alemanyes (que com va dir una amiga meva, així Marta parlaràs molt millor l’alemany) i dir-me que el dilluns es faria la prova definitiva: una biòpsia de medul·la òssia. Quines paradoxes té la vida, quan el passat mes d’abril estava fent pràctiques a un altre hospital, vaig veure com feien aquesta prova a una dona… doncs ara em tocava a mi ser la pacient. Aquests van ser els dies pitjors, ja que no sabíem que hauríem de fer front… però sempre trobava un vídeo divertit, bromes, música i coses que em feien riure. I el dia 1 de juliol, tot just un mes abans del meu aniversari, em vaig sotmetre a la biòpsia. El resultat el vaig tenir el dia següent: aplàsia medul·lar greu idiopàtica (malaltia que afecta a 1-2 per milió i que el tractament definitiu de curació és el trasplantament de medul·la òssia).

La meva mare havia parlat amb el cap d’hematologia de Càceres per que tenir reservada la millor habitació de l’hospital (al menys la més fresqueta, ja que jo no podia utilitzar l’aire condicionat) i allà ens van desplaçar el dia 4 de juliol després d’una odissea de viatge on no trobàvem mitja de transport que ens portés a casa. Finalment, un taxista es va apiadar de nosaltres i a més a més, em va regalar una estampa que li va regalar una monja feia dos anys, que li va donar molta sort. Em va fer prometre que si tornava a Madrid l’havia de convidar a un parell de canyes, perquè sabia que tot aniria bé. A les 8 de la tarda m’estaven fent la segona biòpsia de medul·la per confirmar el diagnòstic, un aspirat a l’estèrnum i posant-me una via perifèrica venosa… semblava un colador. Després d’una setmana allà on em van tractar com una princesa, SORPRESA! El meu germà Juanjo i jo érem i som COMPATIBLES! Així que direcció a Salamanca a fer-me el trasplantament, la ciutat on havia viscut durant 6 anys i on inclús vaig organitzar una conferència sobre el trasplantament de medul·la a la facultat!

Amb el meu germà Juanjo

Allà vaig ingressar a l’habitació número 6 (la peixera, com l’anomenaven les meves amigues de Caceres) de la unitat de TMO a l’hospital on tants cops havia fet pràctiques. Em vaig quedar fins el dia 19 d’agost, quan la meva estimada i ara amiga hematòloga Dra. Lourdes Vázquez em va donar l’alta! Després de sotmetre’m a una altra biòpsia i altre aspirat, més l’acondicionament amb quimioteràpia, va arribar el dia del trasplantament. Ara només quedava esperar que la nova medul·la comences a funcionar i passar les complicacions del tractament, que no van ser tan dolents com em pensava. Sí, em va caure el pel, vaig tenir vòmits i nàusees, però podia menjar el que volgués! 

No em deixaven sortir d’allà… però es que jo tampoc volia! És un hotel de 5 estrelles! Tot fet, menjar ric, neteja dos cops al dia, et fan el llit… L’únic dolent és que em feien pesar-me dos cops al dia i no m’agrada gens saber quant peso… Tens tot el temps per veure les pel·lícules que vulguis, llegir, parlar amb les persones que et venen a visitar com si estiguessis al zoo o a la carcel a través del telèfon, veure la televisió, internet… i molt fresca mentre fora feien 40 graus! A més, havia un sofà llit on la gent més meravellosa ha volgut fer-me companyia. 

Amb les meves amigues el dia del meu aniversari

I així van passant les hores, els dies i les setmanes, i quan vols adonar-te ja han passat més de 5 mesos i em trobo genial! Tinc el cabell curt, em tomo les meves pastilletes màgiques i vaig a la consulta un cop a la setmana, torno a prendre cafè a la facultat on tantes hores vaig passar, tots em cuiden, estudio alemany i em plantejo quina especialitat vull fer un cop estigui al 100%. Hematologia? Mai se sap, però després d'haver tingut l'oportunitat de conèixer al meravellós equip de la 4ª planta del clínic de Salamanca (infermeres, residents, auxiliars, netejadores, metges...) i de seguir en contacte amb les infermeres de l'hospital de dia, retrobar-me amb l'hospital de San Pedro de Caceres.

Vull dir als meus amics metges residents, als meus amics de Càceres i de Salamanca, d'Espanya, d'Itàlia, d'Alemanya, als Wingenter, a les meves companyes de pis, a tota la gent que s'ha en recordat de mi en aquests moments tan especials, a la meva família i sobretot, al meu xicot Sebastian, els meus pares i especialment, al meu germà Juanjo: gràcies a tots pel que feu per mi, pel que heu fet i el que us queda per fer!

Amb la meva parella a l'hospital

Molts ànims per a totes les persones malaltes i no malaltes, les que necessiten un trasplantament, desitjo que ho aconseguiu. Jo a la meva vida professional i personal intentaré fer més fàcil el procés i convèncer a la gent que és molt fàcil i que resulta meravellós saber que has ajudat a un altra persona.

Valora el que tens, somriu a la vida i la vida et tornarà aquest somriure! I recorda que sempre surt el sol!

Amb el meva hematóloga Lourdes quan vaig recollir el títol de Llicenciada en Medicina

Pàgina web actualitzada 15/03/2019 10:38:12