Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Martín

Hola a tots, cóc en Martín, un petit valent. Algú de vosaltres ja ha sentit parlar de mi per mitjà de la meva tita però per a qui no em conegui o vulgui fer-ho una mica més, us explicaré la meva història. Ara tinc tres anyets i he començat el cole tot i continuar en tractament per a la meva leucèmia. Però la meva lluita va començar fa gairebé dos anys.

Tot just tenia 16 mesos i portava diverses setmanes amb febre, amb pics cada vegada més alts i freqüents. Tot i això, res no feia sospitar que una ombra cada vegada més fosca envaïa el meu petit cos fins que un dia va donar la cara. Les alarmes van sonar i van posar al meu pare (metge de família) amb el cor a mil i no va dubtar a portar-me volant a l'hospital. Sens dubte el pitjor viatge de la seva vida. Allà, després d'hores d'incertesa i en els braços de la mare, el pediatre de guàrdia els va comunicar el que més temien. Tenia leucèmia. Jo no sabia el que era això però a poc a poc vaig anar comprenent que allò ens canviaria la vida a tots de forma dràstica.

Va començar llavors un estricte protocol: dies intensos de prova rere prova, patiment i pors cada vegada que sentia l'inevitable abandonament dels braços del pare durant el temps que duraven aquestes. Quan estava el pare trobava a faltar a la mare i quan era mare la que em portava en braços el trobava a faltar a ell però sempre s'absentava un. Tinc dos germans no molt més grans que jo, en aquells dies tenien 3 i 5 anyets, i algú havia d'estar també amb ells ... Volia ser jo. Els meus germans, els meus referents en tot i que tant m'havien ensenyat fins a aquell moment, van patir també aquest mal. No comprenien, entre llàgrimes, per què el pare no em donava un xarop i em portava de tornada a casa "Si tu ets metge ...!" Deien.

Els dies que van succeir van ser igualment durs. Quimioteràpies, pèrdua de gana i pes, malestar general ... poc a poc vaig deixar de caminar i la meva mirada abans alegre i despreocupada es va tornar trist i sempre alerta. Després de 15 dies de tractament una bona notícia per als meus pares, ja no hi havia rastre d'aquella ombra maligna. "Medul·la neta" deien. Però no tot acabava aquí, calia seguir alerta i lluitar perquè no aparegués mai més. El meu cos seguia feble per fora però també per dins, i sense defenses de les que protegir-me vaig agafar diverses infeccions greus, la pitjor, una que no semblava respondre bé davant cap tractament i que em va obligar a interrompre el de la leucèmia.

Entre tanta debilitat i malestar vaig tenir sempre la sort d'envoltar-me de mil somriures que buscaven el meu. Jo no tenia les forces per somriure però la meva mirada i el meu cor, cada vegada més gran, sí que ho feien. Envoltat de grans i afectuosos professionals, voluntaris, pallassos, pares de nens hospitalitzats, amiguets de totes les edats i per descomptat la meva família vaig aconseguir uns forts, gegants i invisibles músculs que només jo sabia que tenia i em van fer lluitar amb molta força contra tot i superar qualsevol obstacle. Gràcies a tots.

Durant la meva estada en aquella habitació d'hospital, vaig rebre molts regals, regals desinteressats que arribaven de tot arreu però el millor de tots va ser l'anhelada visita dels meus germans. Jo ja estava una mica més fort i aviat em donarien l'alta. Així que després de gairebé 2 mesos de tancament vaig poder abraçar per fi als meus germans grans. Va ser el meu moment més feliç ... El següent, va ser el retorn a casa, on vaig recuperar la meva gana, els meus passos, la meva família, el meu somriure...


Seguia visitant l'hospital cada dia per tractar el meu infecció de la qual em vaig recuperar un any després. Però el més important és que vaig poder seguir amb la meva tractament de quimioteràpia després d'haver-la interromput durant 6 mesos.

Van passar els mesos i per fi vaig començar amb la millor fase de totes: "manteniment", molt més suau que les anteriors. Encara estic en aquesta fase però dins d'un anyet segur que ja l'hauré acabat i amb ella aquest llarg i dur camí. Porto molt de temps lluitant contra "bitxets" i estic disposat a no deixar ni un.

Aquest estiu vaig complir 3 anys, sóc molt gran perquè ja vaig a l'escola amb els meus germans. Em sento molt bé, alegre i feliç, i joc molt que és el que em diuen sempre els meus metges.

Per això vull enviar un missatge a tots els nens que com jo estan passant per això. És un rotllo i és molt llarg, dur i dolorós però no esteu sols. Teniu molt afecte i amor al voltant que us ajudaran a treure aquests músculs imparables i invencibles per "matxacar" les bestioles que us aguaiten i estar ben aviat a casa fent tot el que us agrada fer. Des d'aquí us envio també tot el meu afecte i força.

Un petó.

Pàgina web actualitzada 15/03/2019 10:38:15