La nostra lluita comença a l'estiu de 2006. Mateo portava uns mesos una mica rar, molt de temps refredat i no se li passava. També va començar a quequejar i se li escapava el pis amb facilitat. Jo com a mare notava que alguna cosa no estava bé, les mares sempre ho notem. Vam anar unes quantes vegades al pediatre, li donaven alguna cosa per al catarro i em deien que quequejar podien ser gelosia de la germana. Jo els hi deia que estava molt cansat, que plorava molt i no dormia. El sisè sentit d'una mare. Va arribar l’agost i ens vam anar de vacances a EuroDisney, en Mateo va empitjorar i se li va començar a inflar l'ull dret, així que ens vam tornar urgentment a La Corunya i ingressem a l'Hospital Matern Infantil d'aquesta ciutat. Van començar a fer-li proves: un TAC, anàlisi de sang, etc. Durant una setmana vam estar ingressats sense saber un diagnòstic, van decidir fer una biòpsia en l'ull, un anàlisi i una punció medul·lar, llavors va arribar la notícia: en Mateo tenia una leucèmia mieloblàstica aguda. El nostre món es va enfonsar. Et veus perdut sense saber com afrontar la situació, no sóc capaç d'expressar amb paraules el que es sent en aquests moments. 

Ja no vam tornar a sortir de l'hospital, ja que van començar amb el protocol de quimioteràpia. L'endemà, els metges es van reunir amb nosaltres i ens van dir que el tipus de leucèmia que tenia Mateo requeria un trasplantament de medul·la òssia i que la malaltia estava molt avançada però no havia afectat a cap òrgan vital, a part de l'os de l'entorn de l'ull. Quan ens van dir que es necessitava un trasplantament el meu marit i jo decidim, després de parlar amb persones que ens van aconsellar, traslladar-nos a l'hospital Sant Pau de Barcelona i posar-nos en mans de la gran Dra. Badell, excel·lent professional i millor persona. Mateo va acabar la primera tanda de quimio a La Corunya, amb tot el que això comporta per a un nen de dos anys: dolors, vòmits, caiguda del pèl, aïllament, febre... Una cop va poder viatjar, ens vam anar Mateo i jo deixant enrere la nostra casa i la nostra família. Vull aclarir que ens vam anar perquè a La Corunya encara es feien pocs trasplantaments i a Barcelona tenien una llarga experiència (sempre busques el millor per al teu fill). 

Ja no vam tornar a sortir de l'hospital, ja que van començar amb el protocol de quimioteràpia. L'endemà, els metges es van reunir amb nosaltres i ens van dir que el tipus de leucèmia que tenia Mateo requeria un trasplantament de medul·la òssia i que la malaltia estava molt avançada però no havia afectat a cap òrgan vital, a part de l'os de l'entorn de l'ull. Quan ens van dir que es necessitava un trasplantament el meu marit i jo decidim, després de parlar amb persones que ens van aconsellar, traslladar-nos a l'hospital Sant Pau de Barcelona i posar-nos en mans de la gran Dra. Badell, excel·lent professional i millor persona. Mateo va acabar la primera tanda de quimio a La Corunya, amb tot el que això comporta per a un nen de dos anys: dolors, vòmits, caiguda del pèl, aïllament, febre... Una cop va poder viatjar, ens vam anar Mateo i jo deixant enrere la nostra casa i la nostra família. Vull aclarir que ens vam anar perquè a La Corunya encara es feien pocs trasplantaments i a Barcelona tenien una llarga experiència (sempre busques el millor per al teu fill). 

La Dra. Badell va parlar amb mi i em va explicar el protocol: s'iniciaria la recerca d'un donant a través de la Fundació Josep Carreras, així que vam tornar a començar de nou la lluita. Haig de dir que va ser més dur que la primera vegada, Mateo era més gran i demanava més explicacions. Va arribar l'hora del trasplantament i no apareixia donant. Dies de molta preocupació, sola, amb la família lluny, sense poder compartir amb ells la preocupació i en Mateo lluitant cada dia, amb força, però sempre amb un somriure. Un dia va arribar la Dra. Badell i ens va donar la notícia que la Fundació Carreras havia localitzat un cordó umbilical per poder fer-li el trasplantament a en Mateo. El dia 5 de desembre Mateo compleix el seu cinquè cumplevida!

Estem molt feliços! Fins ara, cada dos mesos havíem d'anar a revisió a Barcelona, però des d'aquest mes -si tot va bé- anirem cada quatre mesos. Vull acabar aquest testimoni donant ànims a totes les persones i sobretot als nens que com el meu fill lluiten tots els dies. A mi em va ajudar molt dir-li a Mateo sempre la veritat. Li vaig explicar que tenia un bitxet a la sang i que calia fer-ho desaparèixer, que li cauria el pèl per la medicació que li feia vomitar, i que quan li punxaven o li feien una punció medul·lar (porta moltes a la seva esquena) li faria mal, però havia d'aguantar una miqueta. A dia d'avui, Mateo és un nen feliç, no pren cap medicació i gaudeix a tope de la vida, i nosaltres amb ell. 

Totes les nits donem les gràcies a Déu i a la Dra. Badell.

Vull acabar donant les gràcies a tots els professionals que ens van ajudar a recórrer aquest camí tan llarg i fosc, però que al final, encara que sempre es queden persones pel camí, hi ha una llum. Jo vaig aprendre a gaudir del dia a dia i que l’endemà no sabem el que ens pot oferir.