Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Maximiliano

"Al meu nen...

Quan vas néixer, un 21 d'agost de 1979 a la ciutat de Rosario, Argentina, havia passat hores a treball de part. Els meus 21 anys, que fins al moment m'havien servit per a escapolir-me dels militars, llegir d'amagat, veure desaparèixer els meus amics, sentir-me vigilada, aprendre els codis del carrer... gens d'això servia pel moment de parir. Encara que tractava d'aplicar l'après al curs de postpart, se'm va fer molt difícil, els dolors van ser molt forts i vas trigar massa temps a sortir. Per això va ser així com vas néixer, deshidratat, i entre una son esgotadora que em vencia veia a la meva mare donant-te sorbets d'aigua. Vas ser un bebè grassonet, d'aquests que donen ganes d'estrènyer.

Quan vas tenir un any i mig, el teu pare i jo ens vam separar. I des d'aquell moment fins ara sempre els dos junts, sense permetre que ningú es fiqués pel mig en la nostra relació, sempre cuidant-nos l'un a l'altre, tu a l'escola, jo estudiant i treballant, fent malabars per a no faltar a cap festa del cole, a cap reunió de pares. El teu avi et va acompanyar al teu primer partit de futbol, tenies sis anys llavors i jugaves fent muntanyes de terra, mentre la pilota rodava a la pista. Després es convertiria en el teu esport favorit, i vas ser dels millors del teu equip, "l'Esquerrà", "el Negre", la teva vida sencera està plena de futbol. Vas començar a estimar a Newells Old Boys des de petit, som LEPROSOS AMB AGUANT! Així ens diuen als afeccionats a aquest club de futbol. Recordo quan el qüestionat, el, t'agradi o no, millor jugador del món, Diego Armando Maradona, va debutar a Newells. No tenia diners per a les entrades i un company de treball m'ho va prestar, amb la condició que l'hi retornés amb el pròxim sou. Va ser dels dies més emocionants, els dos cridant i cantant.

La teva adolescència, va ser complicada com la de qualsevol. Als dotze anys vas perdre al teu avi i això et va marcar molt. Als 20 anys a la teva àvia, a la qual adoraves, a la qual li contaves les teves aventures amb les noies, a la qual li demanaves que et preparés mates quan tornaves de festa i ella deixava el seu llit per a posar l'aigua a escalfar i escoltar-te. Després de la seva mort, recordo haver-te vist hores i hores assegut a una butaca mirant sense mirar. A l'any 2001 em vaig quedar sense treball. El meu magnífic treball a una multinacional es va anar a fer punyetes i amb els pocs diners que em quedava, després de que la corraleta em robés la meitat de la meva indemnització, et vaig plantejar que em volia anar, que ja no aguantava més a aquest país, que li havia donat molts anys de la meva vida i que només rebia a canvi, crisi, saquejos, pobresa... Em vas mirar i em vas dir que no sabies si et vindries amb mi.

Nora i el seu fill Maxi, pacient de limfoma

Un 6 de maig de 2002 vaig arribar a Sevilla, amb tota la tristesa del món a les meves esquenes, perquè l'abraçada que em vas donar a l'acomiadar-nos va ser tan forta que encara recordo com tremolaves. Els meus primers mesos van ser de massa solitud, per les nits quan em ficava al llit sentia que s'obria la porta i entraves, deu mesos després de la meva arribada, et vaig veure entrar per la porta de l'Aeroport de Sevilla. Era febrer de 2003 i portaves xancles i pantalons curts i la teva abraçada un altre cop va ser immensa, però aquesta vegada no vas tremolar.

Vaig complir 8 anys en aquesta ciutat i tu 7. Ens van passar tantes coses bones i de les altres també. Ens vam fer seguidors del Betis perquè ens agrada sofrir. En aquests anys va aparèixer Gaspar i va omplir la meva vida de colors, dibuixos, ell em va ensenyar tantes coses, com per exemple a anar amb bici. Mai deixaré de donar-li les gràcies. A la teva vida una Estefanía de Dos Hermanas, poble proper a Sevilla, amant de la medicina, et va treure de la tristesa del desarrelament i es va convertir en la teva xicota.

De les coses més terribles que estan passant ara, és aquest Limfoma que tens enmig del pit, que si pogués t'ho arrencaria amb les meves pròpies mans. La quimio és de les més dures i veure sofrir a un fill és una cosa gairebé insuportable.

El metge va dir: "Això té cura" i en dies de baix ànim, només aquesta frase compte. El meu nen, vas a sortir d'aquesta, anem a sortir d'aquesta, el càncer té perduda aquesta batalla i la guerra també. Quan et donin l'alta i diguin que el tumor ha desaparegut, ens emborratxarem, plorarem i trucarem per telèfon a Argentina per a dir-los a tots que el limfoma ha desaparegut. I va desaparèixer, i esperem que per a sempre!

Amb tot el meu amor!"

Nora Casalanga (mare de Maximiliano Colussi, pacient de Limfoma Limfoblàstic de cèl·lules T)

En aquests moments el meu fill es troba molt bé, amb els seus controls habituals i medicació. Al novembre acabarà el seu tractament total, que va començar al març de 2010.

Si vols informar-te sobre què és la donació de medul·la òssia per ajudar a molts pacients de leucèmia a tenir una oportunitat de curació, fes clic AQUÍ. Recorda que la donació de medul·la òssia és altruista, anònima i universal. Si t'inscrius com a donant de medul·la òssia, has d'estar disposat a fer efectiva la donació per a qualsevol persona del món que ho necessiti. Si vols més informació, escriu-nos a donants@fcarreras.es o truca'ns al telèfon gratuït 900 32 33 34 .

També pots fer-te soci de la Fundació Josep Carreras. Amb molt poc, ens ajudaràs a continuar investigant.

Pàgina web actualitzada 24/05/2018 11:00:23