Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Miquel

Aquella trucada d'un divendres del mes de gener de l'any 1997 em va canviar la vida. Havia anat a fer-me unes analítiques i em van telefonar des de l'hospital perquè havien detectat alguna anomalia estranya...

Miquel

I aquí va començar tot....

Després d'uns dies ingressat i d'un munt de proves es va confirmar el diagnòstic: Leucèmia Mieloide Crònica.

- "Ufff, això és un càncer, no? Sí, m'havien detectar un càncer"...

Qué fort! Fins llavors un sempre s'havia imaginat que aquestes coses passaven als altres, però aquesta vegada em tocava a mi. El món em va caure a sobre. Primer, la negació (no pot ser...), després, la ràbia (perquè a mi?), al final, l'acceptació (he de ser valent i afrontar la realitat...).

Aquest era l'únic camí. Ser valent i afrontar la realitat...

No estava sol. Tenia a la meva parella, a la meva família més propera (pares, germà i germanes), a la resta de la família, i als meus amics... no els podia defraudar i sabia que ells tampoc em defraudarien. I així va ser...

Va començar llavors tot el procés...

L'Hospital Clínic va començar a ser (i continua essent) un lloc de referència per a mi: les primeres visites preparatòries, l'infinitat de proves realitzades, la recerca de donant de medul•la compatible...

Recordo una frase del Dr. Montserrat durant la meva primera visita al Clínic: "si vols demana un altre diagnòstic, fins i tot fora d'aquí (EEUU) però que siguin tan bons almenys com nosaltres"... No calia anar-me'n fora, estava a les millors mans.

Finalment la Coralí, la meva germana petita fou la meva donant.

Després d'un procés llarg i dur (sessions de quimioteràpia, radioteràpia) va arribar el dia: el 17 de juliol de 1997 em van fer el trasplantament de medul•la òssia. El meu segon aniversari.`

Començava una altra fase del procés. Dies i dies tancat a aquella "ditxosa" habitació. Crec que van ser uns 30 dies. La veritat, no ho recordo exactament. El que sí recordo són les moltes estones de silenci. Recordo que vaig aprendre a gaudir de coses tant simples com comptar fins a 1.000, imaginar el vol d'una mosca, o simplement això, gaudir del silenci...També vaig ser conscient del munt de programes escombraria que emeten totes les cadenes de televisió...

Quina abraçada més forta el dia que em van obrir la porta i vaig poder tornar a sentir el contacte amb els meus!

Tot i que el trasplantament va ser un èxit, els primers anys van ser durs, amb recaigudes, algun ingrés i passos endavant, però també algun enrere.

En tot cas, uns passos necessaris perquè el meu cos s'adaptés a la meva nova medul•la. Un dia, una infermera em va dir: "Això és com una orquestra amb instruments nous. Ara, cadascun d'aquests ha d'afinar i s'han d'acoblar tots una altra vegada...". Em va agradar la metàfora...

Doncs si, l'orquestra tornava a tocar, cada cop més bé, més afinada i amb melodies més boniques. De tant en tant es trencava alguna corda d'un violí o el clarinet desafinava..., però les melodies cada vegada eren més maques...

Perquè després de tornar a néixer, un té una percepció de les coses diferent. Un valora més les coses del dia a dia, la normalitat, la quotidianitat, com a alguna cosa màgica i especial que cal aprofitar i viure.

Els primers anys van ser durs. Sobretot els hiverns, que es feien lents i de vegades semblava que no s'acabaven. Però al final, sempre s'acabaven i arribava la primavera i l'estiu i la tardor i el següent hivern...

En tot cas, a partir d'aquí, la meva vida ha transcorregut amb relativa normalitat. Una normalitat com la que té qualsevol persona de la meva edat: un procés de creixement i consolidació professional, un lloc de treball més o menys estable, una hipoteca... però sobretot gaudint cada dia al màxim i al costat dels meus.

Tot això, amb revisions mèdiques anuals. Cada any, els dies abans de les revisions, m'entren totes les pors: "estaré be?, em trobaran alguna cosa?". Però al final, tot s'acaba amb una visita rutinària amb la Doctora Montse Rovira (Gràcies Montse, ets una gran doctora, però sobretot, una gran persona!) en la que parlem de tot menys de la malaltia...

Actualment tinc dues filles precioses: la Mar, de 7 anys i l'Aina de 3 anys. Amb tot el que us pugui dir d'elles no seré objectiu ja que per a mi són les nenes més boniques i precioses del món i les que m'ajuden, juntament amb l'Olga, la meva parella i la resta de la meva família i amics, a gaudir d'això tant bonic que li diuen VIURE....

Miquel

Fes-te soci de la curació de la leucèmia i les altres hemopaties malignes, AQUÍ

Informa't sobre la donació de medul·la òssia, AQUÍ

Pàgina web actualitzada 16/09/2019 13:00:41