Tot va començar amb el meu pare, un fulletó sobre la donació de medul·la òssia i moltes ganes d’ajudar a algú. A partir d’aquell moment, tots dos ens vam fer donants i la veritat es que sempre penses que es molt difícil que et toqui, ja que les possibilitats son mínimes, però sempre tens il·lusió de que passi. 

El dia que em van trucar i em van dir que m’havien de fer mes proves, vaig sentir molts sentiments: por, alegria, il·lusió, inquietud… Poc a poc, la idea de donar s’apropava i tenia molt clar que no llençaria la tovallola. No refusaria a la idea de poder ajudar a una persona. 

Des del dia que em vaig fer donant fins ara que he donat han passat nomes sis mesos, una cosa totalment increïble i rara, doncs habitualment es triguen molts anys en trobar una compatibilitat. Això em fa pensar i crec que una de les raons per las que estic en aquest mon es perquè havia d'ajudar a aquesta persona a continuar endavant amb la seva vida, a lluitar pels seus somnis.