Mònica

He volgut explicar la meva història per si amb això puc ajudar, animar i esperançar algú que estigui passant pel que jo vaig passar.

Tot va començar el dia 25 d'octubre de 2013, a l'edat de 27 anys i tan sols 5 dies després de la nostra arribada del viatge de nuvis.

Ja en el viatge em sentia molt cansada i amb poques ganes de menjar però l'associava a l'estrès i cansament dels preparatius del casament i del viatge. Quan vaig arribar a casa, tot i haver descansat, continuava amb els mateixos símptomes.

Després de sortir de treballar me'n vaig anar amb el meu marit a l'Hospital de Tortosa i em van fer una analítica. El resultat va ser que estava a 5 d'hemoglobina. La hematòloga ens va dir que podia ser un virus que havia agafat durant el viatge o una malaltia greu.

Em van fer una transfusió de sang i als dos dies vaig ingressar a l'hospital per fer la prova de la punció a la medul·la òssia i així sortir de dubtes. Efectivament, tal com ens va dir l'hematòloga, era una malaltia greu: leucèmia limfoblàstica aguda. Imagineu el panorama, la meva mare, el meu marit i els meus sogres que estaven amb mi en aquest moment, com es van quedar ... Tot era bonic, ens acabàvem de casar, teníem el nostre pis ... i tot es va espatllar amb aquestes paraules. Se'ns va caure el món a sobre.

La primera setmana ho vaig passar malament. En el meu cap em preguntava: Per què a mi? Què he fet jo per merèixer això? Totes aquestes preguntes no serveixen per a res, ni tampoc hi ha respostes. Poc després vaig assumir el que passava i vaig decidir que havia de lluitar, que era molt jove i, tot i estar trista o deprimida, la malaltia continuaria estant allà. En aquest moment, va començar tot: les sessions de quimioteràpia, les intratecals a l'esquena, l'aïllament, les nàusees, els vòmits, la baixada de defenses, l'inflament pels corticoides, la caiguda del cabell ...

Després de 38 dies, per fi em van deixar anar a casa. Quina il·lusió tornar a sentir l'aire a la cara, vestir-me amb la meva roba, dormir al meu llit, sentir el so dels cotxes ... Durant aquells 38 dies, sempre van estar allà: la meva mare, el meu marit, els meus sogres, els meus oncles, el meu germà, cunyat i cunyada, nebot i uns amics molt amics. Encara que no podien estar dins amb mi, es passaven les hores a la sala d'espera per donar suport als que hi eren. La veritat és que em van ajudar a passar tots aquests dies -i els que m'esperaven- de la millor manera possible.

Tota estava sortint perfecte, així que al cap de pocs dies vaig tornar a l'hospital per continuar amb la consolidació, passant el Nadal i el meu aniversari allà, i després amb el manteniment.

Ara estic en la fase de manteniment. S'està fent llarg però de moment tot va sortint segons el previst.

Encara no ha passat tot però espero que tot continuï igual que fins ara. I si tinc la mala sort que recaic, doncs m'aixecaré de nou i continuaré lluitant. Només tenim una vida i s'ha d'aprofitar al màxim.

Només em queda donar les gràcies a tota la meva família i amics, als doctors, infermeres, auxiliars, senyores de la neteja, que cada dia es van preocupar per mi i van estar allà.

Dir-vos que tots estem exposats a patir aquestes malalties i, si ens ha tocat, només ens queda una opció: assimilar, lluitar, lluitar i lluitar! Així que molta sort i força per a tots.

Pàgina web actualitzada 15/03/2019 10:38:13