Em van fer una transfusió de sang i als dos dies vaig ingressar a l'hospital per fer la prova de la punció a la medul·la òssia i així sortir de dubtes. Efectivament, tal com ens va dir l'hematòloga, era una malaltia greu: leucèmia limfoblàstica aguda. Imagineu el panorama, la meva mare, el meu marit i els meus sogres que estaven amb mi en aquest moment, com es van quedar ... Tot era bonic, ens acabàvem de casar, teníem el nostre pis ... i tot es va espatllar amb aquestes paraules. Se'ns va caure el món a sobre.

La primera setmana ho vaig passar malament. En el meu cap em preguntava: Per què a mi? Què he fet jo per merèixer això? Totes aquestes preguntes no serveixen per a res, ni tampoc hi ha respostes. Poc després vaig assumir el que passava i vaig decidir que havia de lluitar, que era molt jove i, tot i estar trista o deprimida, la malaltia continuaria estant allà. En aquest moment, va començar tot: les sessions de quimioteràpia, les intratecals a l'esquena, l'aïllament, les nàusees, els vòmits, la baixada de defenses, l'inflament pels corticoides, la caiguda del cabell ...

Després de 38 dies, per fi em van deixar anar a casa. Quina il·lusió tornar a sentir l'aire a la cara, vestir-me amb la meva roba, dormir al meu llit, sentir el so dels cotxes ... Durant aquells 38 dies, sempre van estar allà: la meva mare, el meu marit, els meus sogres, els meus oncles, el meu germà, cunyat i cunyada, nebot i uns amics molt amics. Encara que no podien estar dins amb mi, es passaven les hores a la sala d'espera per donar suport als que hi eren. La veritat és que em van ajudar a passar tots aquests dies -i els que m'esperaven- de la millor manera possible.