Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Mónica

Em dic Mónica i sóc de Buenos Aires, Argentina. La meva història amb la leucèmia limfoblàstica aguda del tipus T va començar a mitjan mes d'abril quan vaig saber el nom i cognoms del que, des de feia dies, m'estava causant cansament, dolor a les articulacions i un estat febril. Un hemograma que assenyalava 71.000 glòbuls blancs i una mirada del doctor que mai oblidaré i que ningú està preparat per veure mai, em van avançar la notícia.

Recordo que el primer que vaig preguntar va ser si hi havia tractament. El meu doctor em va explicar de què es tractava aquesta malaltia, de la seva gravetat i, així mateix, em va explicar que sí que hi havia tractament però que havia de ser forta perquè, més enllà de l'amor de la meva família, amics i éssers estimats, a sobre del ring hi seria jo sola, lluitant i rebent tots els cops. En aquest moment era tot tan recent, tan confús, que no vaig aconseguir entendre bé les seves paraules però no vaig trigar massa temps a fer-ho. Aquella mateixa nit em van traslladar a una clínica de major complexitat per tractar-me però el meu cos va irrompre en un quadre de lisi tumoral amb hemorràgia (que bàsicament és quan l'organisme "esclata") i em va causar inflamació del fetge, la melsa i la fallada d'un ronyó. Immediatament vaig ingressar a la unitat de cures intensives amb un pronòstic reservat. Mai vaig perdre la lucidesa i crec que va ser a partir d'aquest moment quan vaig entendre què em passava realment.

Pensava en els meus dos fills; què seria d'ells sense mi. Mai ens havíem separat i encara menys per un temps indeterminat i sense la certesa de tornar... I així van transcórrer onze dies durant els quals el meu cos va respondre favorablement fins a posar-me forta i començar la quimioteràpia. Van ser cinc blocs de químios sense massa sobresalts i em vaig sentir afortunada que així fos. Va ser llavors quan em van parlar sobre el trasplantament de medul·la òssia, del qual tampoc tenia gaire informació i és que, lamentablement, només quan ens toca de prop ens conscienciem. Van començar els estudis d'histocompatibilitat amb els meus dos germans (el Felip i la Maria). Durant aquells dies jo ja havia començat a buscar informació a Internet sobre el trasplantament i sabia quines eren les probabilitats de compatibilitat i què succeiria en el cas de no ser-ho.

Va ser un mes intens fins que van arribar els resultats: 10/10 compatibles els dos... Emocions trobades, plors i somriures ens van envair. Em vaig sentir totalment beneïda. Però de vegades la vida, per alguna raó, ve i et colpeja una altra vegada. Encara amb l'alegria a sobre, un dia em vaig aixecar i vaig començar a veure-hi doble. Novament, internament, estudis, etc. I la conclusió va ser: recaiguda primerenca en el sistema nerviós central causant-paràlisi del tercer i sisè parell cranial. Recordo que aquell era el dia de les mares (17/10/14) i jo sola a la meva habitació devastada... Adéu trasplantament, de moment suspès fins a nou avís.

El nou tractament va ser més agressiu i em va causar una fallada renal aguda i una trombosi de la branca nasal de la vena central del cervell. Una altra vegada a cures intensives amb hemodiàlisi i anticoagulants. Van passar quinze dies fins que em vaig poder posar dreta. Llavors vaig saber que havia de ser més forta que mai i que no em rendiria. Vaig poder comprendre finalment aquelles paraules del doctor que em va diagnosticar la malaltia quan em va dir que estaria sola sobre del ring i que havia d'aguantar tots els cops. I així, finalment, després d'onze dies va arribar el moment esperat. El 03/03/15 el meu germà Felip, a qui van triar per ser el més apte, em va donar VIDA, em va donar MEDUL·LA ÒSSIA.

A set mesos d'aquell dia, faig una vida relativament normal. No és fàcil ja que és un camí molt llarg. Continuo amb molta medicació, controls periòdics i sobretot de la vista, ja que em va quedar una lesió irreversible a la retina. Però estic viva, a casa meva amb els meus fills, els meus gossos i el meu gran company Adrián, el pare dels meus fills, que tot i haver estat separats quan em van diagnosticar la malaltia, va estar al meu costat sempre.

Dono gràcies als meus doctors, a Déu i a la meva família per tant d'amor i contenció, també a entitats com la de vostès que ajuden a donar ànim a tantes persones que es troben en aquesta situació tan difícil. Aquest és el meu desig: que la meva història, com tantes altres, ajudi també que continuem imparables contra la leucèmia.

Pàgina web actualitzada 15/03/2019 10:38:13