Montserrat
Em dic Montse i el 26/09/14 vaig complir el meu segon "cumplevida".
La meva història amb la leucèmia va començar el divendres 09/03/12. Per fi m'havia quedat embarassada i estava molt feliç. Aquell matí vaig anar amb el meu marit a l'Hospital Ramon i Cajal per fer-me la primera analítica pel meu embaràs.
Recordo com n'érem de feliços, però el conte es va acabar en el moment en què em va sonar el mòbil. Em trucaven de l'ambulatori per comunicar-me que havien vist alguna cosa estranya a la meva analítica. En aquell moment vaig pensar: "Uff... Què hauran vist? Correrà perill meu nadó?".
Després de quatre hores a urgències, em van confirmar que tenia leucèmia. No ens ho podíem creure, no podia ser veritat. Ningú no sabia que estava embarassada, excepte el meu marit, i ara, en lloc d'una mala notícia, havia de comunicar-ne dues. Mai tindria aquest nadó tan desitjat.
Només estava de dos mesos, no tenia cap opció que aquell embaràs arribés a terme, però gràcies a ell vaig tenir l'oportunitat de lluitar i recuperar la meva vida. Quina bufetada ens havia donat la vida! Sempre penses que aquestes coses no et passaran. Recordo les primeres paraules dels meus àngels (així anomeno el personal sanitari que em va ajudar en tot el procés): "Per aconseguir recuperar-te has de posar-hi molt de la teva part, el 80% depèn de tu i el 20% de la medicina".
En tot el procés hi vaig posar el màxim de mi, no podia fer menys, el meu nadó s'ho mereixia. Al dia següent vaig començar amb la quimioteràpia i els tractaments. La meva vida havia fet un tomb de 360 graus. Al cap de dues setmanes em van fer un raspat perquè el fetus ja havia mort pel tractament. Va ser una etapa molt dura: químio, transfusions, raspat, infeccions, ràdio ... Havia passat de fer una vida normal i corrent a lluitar segon a segon per continuar vivint. Vaig passar d’una complicació a una altra, va arribar el moment de buscar donant, primer emparentat. Només tinc un germà i, per desgràcia, no va ser compatible, així que es va començar la recerca de donant no emparentat. Al juny va arribar la bona notícia, havien trobat un donant compatible. Però el destí me la va tornar a jugar, ja que en fer-li les proves per donar, el donant tenia hepatitis. Quina desil·lusió! Vaig pensar que tot el passat no havia valgut la pena. Però passat aquell moment, em vaig recompondre i vaig pensar, per què no poden trobar un altre donant?
La bona notícia va arribar al setembre, havien trobat un altre donant als Estats Units .
El meu nou naixement es va produir el 26/09/14. Després del trasplantament va ser un moment molt dur, estava sense defenses, era vulnerable i tot m'afectava. Vaig agafar pneumònia. Una altra vegada es torçava tot, però després d'alliberar els pulmons de líquid, vaig començar a sortir del pou. Als pocs dies em van donar l'alta. Van començar les visites periòdiques a consulta, primer diverses vegades per setmana, després setmanalment, quinzenalment, mensualment... En aquest procés hi va haver bons i mals moments perquè per a mi aquesta malaltia és com una muntanya russa.
Vaig haver de tenir molta paciència perquè la meva medul·la no produïa plaquetes, hemoglobina a uns nivells raonables.
Llargues van ser les hores a l'hospital de dia, esperant transfusió de sang i plaquetes. Gràcies al fet que hi ha gent que altruistament dóna, avui puc explicar aquesta història. Avui puc dir que estic en remissió completa i no rebo cap tractament. Vaig a control cada dos mesos. Veig que la meta de la meva curació ja està molt a prop.
M'agradaria que la meva història servís d'exemple per a pacients i familiars que en aquests moments passen per una cosa semblant a la meva. Aquesta malaltia és curable i, amb l'ajuda de la Fundació Josep Carreras, aconseguirem que sigui al 100%.
Dóna medul·la, dona vida.