"Hola sóc la Neus Saumell, tinc 40 anys, estic divorciada i tinc dos bessons (nen i nena) de 7 anys. Vivim a Vilafranca del Penedès (Barcelona). Un 16 de desembre de 2009 vaig anar a l'hospital del meu poble per unes fortes molèsties en el costat i, després d'una analítica, el metge em va dir que m'havia d'enviar a Bellvitge perquè tenia leucèmia i allà no tenien els mitjans per fer un aspirat de medul·la òssia.

Em van enviar en una ambulància cap allà. Quan vaig escoltar la paraula leucèmia vaig pensar que em moriria. Què seria dels meus fills? (el seu pare ens va deixar quan tenien 3 mesos i no es fa càrrec d'ells). En fi mil pensaments de desesperació. Quan vaig arribar allà em van fer moltes proves per detectar el tipus de leucèmia i un munt de transfusions de sang, plaquetes i plasma. Directament, em van ingressar a l'ICO de l'Hospitalet de Llobregat (Hospital Duran i Reynals).

Els doctors em van explicar el procés i havien d'esbrinar quin tipus de leucèmia tenia per poder saber si requeria un trasplantament o no. Durant aquests dies l'estat era de xoc total. Tot passava amb una gran rapidesa. L'ingrés en la setena planta d'hematologia va ser llarg: 30 dies en els quals no vaig poder veure als meus fills.

En el segon ingrés va ser el mateix procediment de quimioteràpia. Però ja coneixia a companys que també estaven ingressats i a les estupendes infermeres i auxiliars que eren de gran consol. En aquest segon ingrés ja em van dir que el meu tipus de malaltia era leucèmia mieloide aguda M4, que al principi necessitaria un trasplantament de medul·la òssia i que farien les anàlisis als meus tres germans.

Trasplantament era una paraula que m'horroritzava. Era l'últim recurs per curar la meva leucèmia. Aquest segon ingrés va ser molt llarg, les meves defenses no pujaven i vaig estar 45 dies ingressada. Per sort em visitaven els meus nens i vaig comptar amb la gran companyia de la meva família que no em va deixar sola ni de dia ni de nit. La notícia va arribar i un dels meus germans (el més gran, el Josep) era cent per cent compatible amb mi.

Abans del tercer ingrés pel trasplantament, als dos ens van explicar com funcionava tot. L'1 d'abril de 2010 a les 12 del migdia em van fer el trasplantament. Semblava mentida que en una petita bosseta pogués haver el que em salvaria la vida. Als 23 dies em van donar l'alta hospitalària.

Durant les primeres setmanes estava plena de pànic: i si havia rebuig? i si tornava a recaure?. Però vaig pensar que si havia tingut una segona oportunitat perquè anava a desaprofitar-la passant els dies trista per si tornava a emmalaltir i vaig reprendre el lema que tenia a l'habitació de l'hospital que és el que ara tinc a casa "CARPE DIEM" (viu el moment). És el lema que em proposo a cada despertar.

Despertar cada dia i veure com els meus fills van creixent no té preu. Jo vaig tenir la gran sort que el meu germà va poder donar-me la seva medul·la. Però hi ha un munt de companys que no tenien aquesta sort i estaven pendents d'un donant. Només ens adonem d'això quan ho necessitem però, si podem, per què no ajudar a tantes persones que necessiten un donant. Totes elles som persones de diferents edats però amb ganes de seguir VIVINT.

Jo actualment em sento molt implicada amb aquesta causa i sento impotència per no tenir molts més recursos per fer veure a molta gent lo fàcil que és fer-se donant. PERQUÈ ENS HO MEREIXEM, MEREIXEM LA NOSTRA SEGONA OPORTUNITAT.

CARPE DIEM AMICS!!