Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Nieves

"Em dic Nieves i la meva història comença l'estiu del 2013 quan tan sols em quedaven mesos per fer els 22 anys. La meva vida era perfecta per mi: acabava d'independitzar-me, tenia feina i era feliç amb tot el que tenia. Era aquesta noia divertida, alegre, esbojarrada i sempre envoltada de les meves amigues i la meva família.

La meva vida va començar a canviar i jo no entenia per què. Els dies eren intensament llargs, cansats, sense ganes de sortir de casa, sense ganes d'arreglar-me, el meu cos començava a omplir-se d’hematomes, vaig perdre la gana, estava molt cansada i tot se’m difícil. El meu caràcter va canviar radicalment: no era jo, era antipàtica, prepotent, esquerpa ... Fins que un dia treballant vaig notar que alguna cosa fallava en el meu cos i em vaig caure en rodó. Vaig perdre el coneixement durant unes hores, no recordo res d'aquell moment, només recordo obrir els ulls i trobar-me a l'hospital plena d'agulles i amb molts metges al meu voltant. El pitjor va ser que la cara de la meva mare era un poema. La notícia es va fer esperar. Em trobava sola a l'habitació amb la meva mare quan de sobte van aparèixer cinc metges al voltant del meu llit i em van confirmar que tenia leucèmia limfoblàstica aguda.

Jo em vaig quedar igual perquè mai havia sentit aquesta paraula, mentre que la mare es va posar a plorar d'una manera impossible d'explicar. Els metges, en veure que la meva reacció era nul·la, em van explicar que tenia càncer en la sang. Després d'això la meva reacció va ser la mateixa que la de la meva mare. Vaig començar a arrencar-me totes les vies que portava. Què dur, oi ?, per què a mi ?, em moriré? Totes aquestes preguntes van passar pel meu cap dia si i dia també. El 6 de febrer vaig ingressar en el que seria la meva segona casa: l'Hospital Mútua de Terrassa. No tinc paraules per donar les gràcies i descriure a la gent tan meravellosa que m'he trobat en aquest hospital, des dels hematòlegs, fins a les infermeres, tota la planta 11, l'hospital de dia, el personal de neteja, etc. Aquesta planta tenia i té alguna cosa especial per a mi.

I va començar el procés. Jo estava molt negativa, sense ser conscient entre cometes del que em passava. Per la meva edat (21 en aquella època) era considerada pacient de risc alt. La quimioteràpia la coneixia molt bé en la teoria, ara la pràctica ... "acollona". Les meves estimades cirurgianes em van posar un total de cinc catèters a la jugular per la químio. Em duraven poquíssim, agafava unes infeccions tremendes. El meu tractament es va allargar prop d'any i escaig ja que vaig tenir mil complicacions. Vaig agafar anorèxia, vaig perdre tota la mobilitat i musculatura, vaig tenir una depressió sense explicació ... No volia veure ningú, insultava a tothom, engegava a la psicòloga fora de l'habitació ... Ara li dec moltíssim a ella perquè gràcies a ella vaig sortir d’aquest túnel tan negre. Vaig tenir una infecció en els ossos i em vaig sotmetre a dues operacions. Què dur oi? Però a dia d'avui res per mi és dur, sóc una lluitadora més.

La meva mare va patir moltíssim. Per ella era impossible veure’m encastada en un llit d'aquesta manera. Era una Nieves molt diferent. La químio em sentava fatal, els vòmits eren constants, tenia febres de 40º, recordo les baralles amb la meva mare amb el menjar ... No podia menjar. Vaig perdre completament la gana però havia de menjar i la meva mare m'obligava. Mentre menjava, plorava. Més endavant em van canviar també alguns sabors. Per exemple, el pa em sabia a plàstic i la Coca-Cola a metall. Vaig patir molts dolors ... Em passava les hores adormida ja que estava fins a dalt de morfina cada quatre hores. Vaig decidir que seguiria lluitant perquè encara em quedava molt per viure. Durant el meu tancament mai se m'oblidaran les finestres de la meva habitació. Estaven tancades per si algú es deprimia i intentava alguna ximpleria. Jo mirava a través i només pensava: Jo!, la quantitat de passejades que em queden per fer, la quantitat de pel·lícules que em queden per veure, les festes que em queden, les rialles que em queden i sobretot la guerra que em queda per donar ... No! Això no era el final, almenys per a mi. Aquesta habitació, com us he dit, és especial per mi. Lògicament em guardo secrets del que va passar a dins, que no tenen res a veure amb la malaltia. Quantes hores he passat envoltada de bones persones que avui ja no tinc al meu costat lluitant! Només em queda el record d'elles que, on siguin, sé que tenen cura de mi.

Després va començar l'Hospital de Dia. També "acollona" perquè no saps el que hi ha a dins. El que hi havia era una gent fantàstica i una saleta meravellosa en la què no et senties malalt, estaves relaxat, i podies evadir-te en la mesura del possible de la teva gravetat.

No vaig vomitar més bilis perquè no podia. Vaig augmentar moltíssim la meva agressivitat, "la meva mala hòstia". Això sol passar en pacients amb càncer, i sobretot per la medicació.

A l'agost de 2014 vaig acabar els cicles de químio a l'hospital de dia. I vaig començar el meu any de tractament de pastilles. Tot està anant bé. A partir d'ara revisions i que tot vagi genial.

Aquesta batalla, de moment guanyada, la dedico a tothom, perquè si alguna cosa he après, és que, tots som un. Però especialment, vull dedicar-la a la meva mare, als meus germans i al meu xicot ja que sense ells això no hagués estat tan fàcil. Especialment l'hi vull dedicar a una ex-companya, la Giovanna, que per desgràcia em va deixar però gràcies a tots els seus consells i suport jo em vaig fer forta. Sempre he sentit que ella va marxar per jo poder quedar-me. Així que mil gràcies.

Moltes vegades la gent se sorprèn que jo tregui sempre un somriure d'aquesta experiència, però és així. Si em donessin l'oportunitat de no passar per això o passar-lo, jo escolliria la segona opció, sempre que sabés que viuria. Perquè no vull perdre a tota la gent que he conegut, estiguin o no, tot el que ha canviat la meva vida a millor, i tot el que he après. A més estimo la meva ex-químio, les meves pastilles ... perquè gràcies sobretot a elles, segueixo viva. El fet de veure cada dia a gent que tira endavant, fa que mai elimini el somriure de la meva cara. D'aquí a poc, el febrer del 2015, celebraré el meu segon cumplevida.

Lluita i Viu! TOTS PER A UNA I UNA PER A TOTS!"

Nieves

 

Pàgina web actualitzada 24/05/2018 11:00:24