Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Noelia

"La vida em va donar una segona oportunitat"

Hola, em dic Noelia, tinc 29 anys i vull explicar-vos la meva experiència. Tot va començar el novembre de 2011, després d'unes anàlisis rutinàries a la feina, les quals van sortir una mica alterades. Des d'aquell moment vaig començar a trobar-me cada vegada pitjor, més feble, amb freqüents marejos, algun que un altre desmai, pèrdua de gana, etc. Jo ho atribuïa a l'estrès diari.

Noelia, pacient de leucèmia limfoblàstica aguda, dies abans de la diagnosi.

La meva vida era com una muntanya russa, sempre estressada i cansada, per això no li vaig donar una gran importància. Al principi m'ho van tractar com una anèmia, i després de portar set mesos prenent ferro i veure que em trobava igual o pitjor, vaig insistir en fer-me una nova anàlisi de sang. En aquesta ocasió el metge va veure que alguna cosa no anava bé, doncs les meves anàlisis eren pitjors i em va derivar ràpidament a hematologia, on em van practicar el meu primer aspirat i biòpsia de medul·la òssia. El 22 de juny de 2012, el pitjor dia de la meva vida, em van confirmar el diagnòstic: Leucèmia Mieloide Aguda (M2) i van decidir ingressar-me d'urgència, doncs la malaltia estava bastant avançada. En aquell moment tot es va esfondrar i em vaig deixar envahir per la por i el desconeixement. No deixava de preguntar-me que com podia passar-me això. Aquell dia vaig ingressar per començar el meu primer cicle de químio, i vaig romandre 32 dies hospitalitzada amb diverses complicacions i tot el que comporta una químio tan agressiva.

Noelia, pacient de leucèmia mieloblàstica aguda, durant el tractament.

Després d'això, em van comunicar que quedaven un 15% de blastos i que tenia que ingressar per enfrontar-me a un segon cicle de químio, aquesta vegada més dur. I jo no podia imaginar que hi hagués una cosa més dura que el que ja havia passat... què ignorant era. Així que després de romandre 15 dies a casa recuperant-me, em vaig preparar per tornar a l'atac. Quan ja em van administrar el segon cicle, em van posar el portacat i vaig tenir greus problemes d'infeccions en diversos òrgans del meu cos i xoc sèptic, trobant-me en una situació molt greu. Va ser horrible, volia que tot acabés. Fins i tot vaig començar a perdre les forces per seguir lluitant però... sorpresa! En mig de tot, el meu únic germà va resultar ser al 100% compatible amb mi. Quina felicitat! Tot va donar un gir de 180 graus.

Noelia, pacient de leucèmia mieloblàstica aguda, a la càmera d'aïllament.

Aquí va ser quan em vaig adonar que la vida m'estava posant a prova, que alguna cosa m'estava dient: frena Noelia, valora la vida, les coses que tens, valora't a tu mateixa, valora als que t'estimen, lluita, lluita i lluita i sortiràs d'aquesta. I així va ser. Després de 30 dies vaig sortir de l'hospital molt afeblida i feliç perquè estava en remissió completa i neta de malaltia. No van trigar a trucar-me un altre cop de l'hospital per fer-me el trasplantament de medul·la i el dia 28 de setembre, vaig entrar a la càmera d'aïllament, tot molt ràpid per evitar més cicles de químio, doncs estava molt afeblida i aixafada pels anteriors i també així, evitar que apareguessin blastos de nou. La por al trasplantament era encara més gran després de tot el que havia passat. No sabia què m'esperava. Estava morta de por.

El pitjor record que tinc d'aquest dia és el moment en el qual la infermera em diu que m'acomiadi del meu marit i la meva mare abans de passar els controls sanitaris per entrar a la càmera. Després d'acomiadar-me, recordo donar-me la volta i veure'ls a traves d'un vidre plorant. Només podia pensar en si podria tornar a tocar-los, a fer-los petons. Va ser molt dur i dolorós. De seguida em van preparar pel meu tercer i últim cicle de quimio que seria al dia 4 d'octubre, el dia que va canviar la meva vida. Aquest dia em van realitzar el trasplantament de medul·la amb les cèl·lules del meu germà i després de 18 dies més i poques complicacions vaig sortir al món més feliç que mai a la meva vida.

Noelia, pacient de leucèmia mieloblàstica aguda, després de rebre l'alta.

Ja han passat 8 mesos des d'aquell dia. No ha estat un camí fàcil, la recuperació d'un trasplantament al·logènic és lenta i complicada per la MECH (Malaltia de l'Empelt contra l'Hoste) entre d'altres coses, però jo sempre dic que el camí és dur però segur. Aquell 22 de juny va ser un dia per oblidar, però haig de dir que el càncer m'ha ensenyat moltes coses; és totalment cert que la vida es viu diferent, qualsevol petit detall ho vius amb més intensitat i valores més a les persones que tens al teu costat. Es pot dir que ara sóc infinitament més feliç que abans de la malaltia, aquesta és la realitat. De vegades penso que és molt fort que t'hagi de passar una cosa així perquè valoris més la vida i vegis el que realment importa.

Ara només intento oblidar les coses dolentes i recordar les bones, oblidar el dia que em van dir que tènia càncer, el dia que em van dir que mai podria ser mare, els dies que vaig passar lluny dels meus perquè així ho requeria el tractament, i sobretot oblidar el patiment que he vist a les cares dels qui m'estimen. Això va ser el més dur, doncs les meves ferides ja estan guarides. I em quedo amb que estic viva, amb que ara sóc millor persona (i per descomptat molt més forta), amb el dia que em van dir que el meu germà era compatible amb mi, amb les persones tant meravelloses que he conegut, tant personal sanitari com pacients, amb l'afecte i suport de les persones que m'han acompanyat en aquest viatge i m'han donat tantes forces, i em quedo amb la major recompensa de tota aquesta història: la VIDA.

Noelia, pacient de leucèmia mieloblàstica aguda, passejant per la platja.

Amb el meu testimoni vull animar a tots aquells que estan passant per aquesta situació, dir-los que es pot sortir, que cal ser fort i positiu. Escoltaran això mil i una vegades però és la pura veritat. El que veritablement em va funcionar bé era no parar de fer plans amb la meva família, que per descomptat vaig complir, i sempre intentava mantenir un somriure. Jo vomitava i després em posava a cantar, com si no passés res. És la forma de poder sentir-te una mica millor i veure els teus una mica millor també. Encara que soni estrany, he estat feliç durant la malaltia, malgrat tots els obstacles, i ho segueixo sent perquè la vida m'ha donat una segona oportunitat, encara que ara em queda aprendre a viure amb l'experiència i algunes seqüeles que espero es vagin solucionant amb el temps. El que si que tinc clar és que no penso que aquesta experiència arruïni ni tan sols un dels meus somnis.

Vull donar les gràcies des d'aquí a la meva família, al meu pare, que ha viscut en la distància i en la soledat la meva malaltia i especialment a la meva mare i al meu marit que no s'han separat de mi ni un segon i m'han cuidat i patit amb mi durant tot aquest període. Us estimo més que res al món. Al meu germà que no només m'ha donat la vida, sinó també el seu suport incondicional i ha patit amb mi cada moment, sense ell, avui no estaria escrivint aquestes línies. També a la resta de família, amics i amigues que sempre van estar i estan aquí, i per descomptat a l'equip d'Hematologia de l'Hospital de Torrecardenas d'Almeria que van guarir la meva leucèmia i a l'equip d'hematologia de l'Hospital Carlos Haya de Màlaga que em van salvar la vida i em segueixen cuidant.

Gràcies també a la Fundació Josep Carreras perquè gràcies a ells un dia vaig entendre en què consistia la meva malaltia i pel treball que realitzen cada dia. Jo, per desgràcia, no sé el què és donar medul·la, doncs abans ni sabia el què era, però sí el que algú generosament, en aquest cas el meu germà, et dongui la seva en forma de vida i visqui la teva felicitat amb tu.

Noelia, pacient de leucèmia mieloblàstica aguda, amb el seu home.

Per últim animar-vos als qui teniu la sort i possibilitat de salvar una vida, que us feu donants de medul·la, que és un procés molt senzill a canvi de poder retornar-li la vida a una persona, això no té preu. Als qui estan passant per una situació semblant a la qual vaig passar jo, només dir-vos: Ànim lluitadors, la leucèmia es pot vèncer, no us rendiu mai!

Nerea

Pàgina web actualitzada 04/09/2018 11:44:51