Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Noelia

Feliç innocència

Em fascina la força i valentia que tots tenim quan no sabem realment el que ens passa. Aquesta innocència que fa que estimem la vida i ho veiem tot color de rosa. Què fàcil seria viure en la innocència veritat? Sense tenir res que ens preocupi, tan sols viure el moment sense importar el més enllà... Doncs de vegades hauríem de tornar a la nostra infantesa i treure aquella innocència guardada en el calaix i veure les coses de diferent manera. La vida m'ho va ensenyar des de ben petitona.

Quan tan sols era un bebè d'11 mesos vaig emmalaltir de leucèmia. Aquí, en realitat, els qui van lluitar per treure'm endavant van ser els meus pares i, com se sol dir en aquests casos, no era la meva hora; vaig tirar endavant. Però van passar els anys i amb 8 anys vaig recaure amb la mateixa malaltia. Un 25 de gener que mai oblidaré, doncs era el meu aniversari.

Estàvem celebrant-ho quan vaig començar a trobar-me malament. Em feia mal tot el cos com si m'haguessin donat una pallissa. Vam haver d'acomiadar a tots els meus amics. De seguida els meus pares van acudir a mi i em va començar a pujar tan ràpid la febre que ja ells veien que allò no era normal. Seguit d'allò van arribar proves, proves i més proves. Ningú donava amb el que tenia. Jo només sabia que no podia caminar bé i que de sobte va deixar d'agradar-me la gimnàstica en el col·legi, ja que sense saber per què sempre quedava última en totes les proves físiques. Els meus pares, cansats de portar-me a metges i de sortir sempre sense resultats, van decidir tornar on anteriorment m'havien tractat de petita; a l'Hospital La Fe de València. Va ser aquí on, al moment, van detectar el que jo tenia. Era una recaiguda. Novament va venir la leucèmia a la meva vida. 

Però la innocència va fer que ho visqués com qui emmalalteix amb un refredat. Per a mi tot era normal, ja que ja estava acostumada a viure entre agulles, bates blanques, lliteres, sèrums… Això per a mi era com per a qualsevol altre nen seria anar a un parc a jugar, per això no em sentia rara. Coneixia a tot l'equip de metges i infermers de l'hospital i jo era ja coneguda. Recordo que contava els dies per tornar. Aquí em tractaven massa bé i em sentia com una reina. Quan tocava posar-se la sessió de químio jo no pensava en el mal de la burxada, ni tan sols en els vòmits i marejos de després. Tan sols pensava que una vegada posada la medicació, si estava ben de defenses, els meus pares em passejaven per un parc de coloms i em portaven a comprar pernil i formatge (el meu menjar preferit). Això em feia tan feliç que oblidava el dolor. I si vomitava estava clar que li demanava de nou menjar a la meva mare perquè jo sabia, més que de sobres, que havia de menjar per estar bé de defenses. Perquè si no, no hi havia una altra sortida al parc.

I què dir del que m'agradava que vingués a la meva casa a recollir-me una ambulància. Això era genial! I ja si el xofer posava una miqueta la sirena al·lucinava. I ja quan arribava de posar-me la medicació era tanta la gent que em rebia que em sentia important. El primer que feia quan arribava era anar a la bústia. Sempre estava fins a dalt de cartes dels meus amics i profes del col·legi; era tanta l'alegria que em donava que no pensava ni d'on acabava de venir. No m'importaven els marejos, les angoixes, els vòmits... No importava gens. 

Va arribar el dia en el qual em van haver de rapar el cap perquè era tanta la caiguda de pèl que havia que no suportava la picor i, sense més, un matí en despertar-me li vaig dir al meu pare: Papa talla’m el cabell. No vaig pensar que em quedaria sense el meu pèl llarg, ni en el què dirien. El meu pare em va portar al perruquer i d'aquí vaig sortir súper contenta i tan sols perquè el perruquer m'havia regalat una gorra molt maca. Tinc també que dir que, llavors, no tota la gent em mirava bé però jo ja em vaig acostumar. Per a mi la gorra era una part més de mi. Em van parlar de comprar-me una perruca però jo no volia. Ja estava feta a la meva gorra i la resta no m'importava. Sense anar més lluny, un matí després de posar-me la químio, la meva mare em va portar, com sempre feia, a comprar el meu pernil i formatge. Passejant pel nou centre vaig veure una diadema vermella molt bonica i vaig dir que la volia. I no vaig tenir una altra idea que deixar anar la gorra i col·locar-me la meva diadema. La meva mare la pobra em mirava i no sabia què dir. Però me la va comprar i vaig sortir novament súper feliç. 

Quan tocava punxar-me la medul·la... Puf! Mira que dolia... Però sempre recordava la primera vegada que em van punxar i les paraules que em va dir el meu pare: no et moguis i aguanta que, si no, et punxaran de nou. Aquestes paraules les vaig gravar en el meu cap i tan sols agafava ben fort la mà al meu pare i semblava que m'ajudava al fet que el dolor fos menys. Crec que de burxades sé una estona però ho prenia com una rutina i fins i tot els metges em donaven a triar i em deien: En quina zona vols la propera vegada? Jo em posava tan contenta perquè em dolia menys la punció lumbar que la que em feien en l'estèrnum i només pel fet de triar la que menys em dolia, estava feliç.

En el tema de menjars era genial. Ens donaven a triar el que volguéssim i jo com a llista triava sempre gambes, rellom, coses ben bones... El menjar era imprescindible per tirar endavant. A mi per sort no se'm van treure les ganes de menjar. Els meus amics de l'hospital no van tenir tanta sort. Jo entre vidrieres veia com es deixaven menjars súper bons i no aconseguia entendre perquè els deixaven. Estàvem separats per unes vidrieres enormes i ens comunicàvem per aquí. Recordo al meu amic Raúl i a la meva amiga Marta, com d'un dia per a un altre van deixar d'estar entre aquestes vidrieres. Per desgràcia els havia arribat la seva hora però jo no vaig caure en perquè ells ja no estaven, tan sols pensava que ja estaven guarits i que s'havien marxat a casa amb la seva gent.

Van anar passant amics i conforme passaven s'anaven marxant; era una cosa increïble. Ara entenc perquè els metges es col·locaven enfront de les meves vidrieres cada vegada que treien a algun amic de la seva habitació. La veritat que és millor sempre viure en la innocència doncs t'ajuda a tirar cap endavant sense necessitat de saber la realitat. Ara com ara puc dir que he guanyat a aquesta malaltia 2 cops i un bon consell davant això és que sempre tinguis ganes de viure i lluitar. L'estat d'ànim mou muntanyes i tirar la tovallola aquí està prohibit. Viviu la vida sempre amb un bon somriure i no oblideu treure en algun moment de la vostra vida la innocència.

Pàgina web actualitzada 15/03/2019 10:38:12