Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Núria

Em dic Núria i tenia 23 anys. Feia dies que estava molt cansada, però estava estudiant molt: era normal. Dies després de començar a sentir els batecs del meu cor ressonant en el cap i que les meves genives sagnessin constantment, vaig relliscar per les escales i la meva esquena, d'un petit cop, es va posar completament blau. Després d'una fatídica anàlisi de sang, d'una ambulància i de moltes fallides i doloroses burxades a l'estèrnum, em van diagnosticar leucèmia promielocítica aguda (M3), una rara varietat que els metges anomenaven “galopant”.

Anava tot molt de pressa i, segons van dir als meus pares en aqueLL moment, les possibilitats de sobreviure eren mínimes. Cop dur. Molt dur. Massa per a una nena-dona de 23 anys que somiava amb una vida llarga, molt llarga. I, sense cap esperança, mentre esperava els meus últims dies a l'hospital, un dia els meus pulmons es van entollar i mentre moria a poc a poc però ràpidament, perdent la poca consciència i respiració que em quedava, el personal de planta em va aconseguir una habitació a la UCI. Van passar nou llargs dies de solitud entre tubs, amables infermeres i màquines que t'ensenyaven a respirar de nou. Vaig prendre consciència de la meva situació i em vaig aferrar al no-res per treure forces i afrontar el que venia. Que era tot el que tenia. Després em vaig posar en mans dels metges i d'un tractament experimental amb àcid transretinoic, que més endavant anava a salvar moltes més vides, a més de la meva pròpia. Vaig vomitar, però també em vaig alimentar. Em va caure el pel, però va ressorgir arrissat i fort. I la meva vida, inexplicablement, va seguir.

Han passat gairebé 18 anys de remissió completa. El que tenia molt mal pronòstic al final va quedar -gràcies al tractament i a un marcador genètic que indicava les meves possibilitats de no-recaiguda-, en 3 mesos d'intenses vivències a l'hospital Durán i Reynals –mentre coneixia, i de vegades perdia, companys de planta i fatigues-. Van congelar part de la meva medul·la però al final mai me la van haver de trasplantar.

Avui segueixo dient-me Núria però de vegades em diuen Nuriet. Tinc gairebé 42 anys però aquest estiu farà 18 que vaig tornar a néixer. I estic summament agraïda d'haver viscut 3 mesos en el present més absolut. Reconsiderant la meravellosa oportunitat de viure. Renaixent de les cendres per ara compartir la meva història. I summament agraïda per compartir aquest sentiment d'amor per la vida amb tots els que van estar, estan i estaran en la meva mateixa situació, encara que no ens arribem a creuar mai físicament. Sé que amb mi esteu.

Creieu-me, es pot.

Pàgina web actualitzada 15/03/2019 10:38:12