Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Pablo

"Només el que ha caigut pot demostrar que sap AIXECAR-SE. Lluitar pel que saps que funcionarà no té cap mèrit. Valent no és el que no té por, és aquell que encara i TENINT-NE segueix endavant.......I PER MOLTS ANYS."

A principis de 2012, a les cinc en punt de la tarda, l'estadi Anxo Carro de Lugo acollia un partit molt especial: el Lugo-Celtic B. Ni els jugadors eren els protagonistes, ni tan sols el resultat ho va ser. El centre d'atenció era Pablo Nanclares, un àrbitre de segona divisió nascut a Oviedo fa 34 anys que es reincorporava a la seva feina després d'haver superat una leucèmia.

Pablo Nanclares al seu primer partit després de su leucèmia

Pablo Nanclares al seu primer partit després de su leucèmia 

El mateix dia de 2009 que al Pablo li van detectar una leucèmia limfoblàstica aguda, va ingressar d'urgències a l'Hospital d'Oviedo per no sortir fins a després de més d'un any. Les úniques paraules que repetia al seu metge eren que havia de tornar a arbitrar la següent temporada i que es donessin pressa per guarir-lo. Després d'un any ingressat, la seva única preocupació seguia sent: "he de tornar a arbitrar encara que només sigui un partit".

El maig de 2009, després d'acompanyar a Enrique Mejuto a San Mamés com a quart àrbitre en un Athletic-Mallorca, Pablo Nanclares va donar el seu braç a torçar: "Duia un temps cansat, menjava poc i sagnava pel nas. La meva germana em va obligar a fer uns anàlisis". A les dues hores de l'extracció, els seus pares van rebre una trucada: en Pablo havia d'ingressar urgentment. De l'esglai va passar de seguida a la certesa que passava alguna cosa greu: leucèmia. "Em van ingressar directament a la unitat especial d'aïllament i a l'endemà ja em van donar la primera sessió de quimioteràpia d'alta intensitat. Sempre creus que no et tocarà a tu. Quan et passa t'adones que depens de la teva salut per tot".

Pablo Nanclares, pacient de leucèmia

Un mes més tard, quan li van dir que requeria un trasplantament de medul·la òssia per a guarir-se, al patiment físic se li va afegir la incertesa sobre la possibilitat de trobar un donant compatible. "De la família només valen els germans, i únicament amb un 25 per cent de possibilitats de compatibilitat. Com la meva única germana no ho era, el meu cas va passar al REDMO (Registre de Donants de Medul·la Òssia) de la Fundació Josep Carreras, que va començar a buscar un donant compatible entre les 20 milions de persones que hi ha registrades a tot el món".

Pablo, pacient de leucèmia, a l'hospital

A finals de 2009, a la seva habitació va arribar per fi una mica de llum: "em van dir que hi havia un donant compatible al cent per cent, que és una mica així com trobar a una persona en el món que tingui exactament la teva mateixa cara". El protocol, que assegura l'anonimat del donant, va impedir que Nanclares conegués al seu salvador: "només em van dir que és anglès. I que és menor que jo, el que em va donar molt que pensar, ja que això significa que es va fer donant molt jove".

Pablo, pacient de LLA

Després dels tràmits necessaris, l'equip de la Unitat de Trasplantament de Medul·la de l'Hospital Central d'Astúries va realitzar el trasplantament. És "el meu segon aniversari". Tot el que havia passat Pablo Nanclares fins a aquest moment -vòmits, caiguda del pèl, debilitat- es va quedar en no res comparat amb el que va patir en els següents set dies. "Com les sessions havien eliminat totes les meves cèl·lules mare i les noves necessitaven un temps, durant una setmana vaig viure artificialment", recalca Nanclares. "Arribava un moment que ni la morfina em calmava el dolor, però els metges em deien que aguantés perquè cada dia estaria una mica millor. Així va ser. A la setmana vaig notar que les cèl·lules tornaven a funcionar perquè es regeneraven els glòbuls vermells. La sensació que vaig tenir va ser de tornar a la vida".

Pablo Nanclares, el dia que va marxar de l'hospital

Una altra data que no oblidarà mai és el 16 de desembre de 2009, quan va abandonar l'hospital en el qual havia passat els set pitjors mesos de la seva vida. Un temps en el qual va tenir el suport clau dels seus pares; la seva germana, la Susana, i la seva companya, la Sílvia, amb la qual es va casar poc després. Al marge de l'aïllament obligatori, durant aquell temps Pablo Nanclares no va voler veure a ningú més "perquè em trobava fatal i, a diferència d'altres malalties, les visites no m'alleujarien".

Missatge de suport pel Pablo Nanclares

Ja fora de l'hospital, Pablo Nanclares va afrontar un altre repte, el de reconstruir un organisme trasbalsat per un tractament brutal, que només poden superar persones amb una bona preparació física. Nanclares, que va fer atletisme fins als 16 anys i arbitra des de llavors, és conscient que l'esport també li va salvar la vida.

Si vols informar-te sobre què és la donació de medul·la òssia per ajudar a molts pacients de leucèmia a tenir una oportunitat de curació, fes clic AQUÍ. Recorda que la donació de medul·la òssia és altruista, anònima i universal. Si t'inscrius com a donant de medul·la òssia, has d'estar disposat a fer efectiva la donació per a qualsevol persona del món que ho necessiti. Si vols més informació, escriu-nos a donants@fcarreras.es o truca'ns al telèfon gratuït 900 32 33 34 .

També pots fer-te soci de la Fundació Josep Carreras. Amb molt poc, ens ajudaràs a continuar investigant.

Pàgina web actualitzada 24/05/2018 11:00:23