Paloma
Hola!
El meu nom és Paloma, tinc gairebé 25 anys, soc de Madrid i el 28 de maig de 2018, em van donar una notícia: pateixes un limfoma de hodgkin.
Quan em van dir 'limfoma de Hodgkin' estava tan perduda, que vaig preguntar: ¿Això què és?, la resposta va ser directa: - "És un tipus de càncer al sistema limfàtic". En aquell precís moment, la meva vida, el meu somriure... es van enfonsar, només vaig poder mirar als meus pares i plorar. Mai et passa pel cap que una cosa, que tanta gent al teu voltant pateix, pot tocar-te a tu. Però sí, et toca i ho has d’afrontar.
Després de passar hores i hores plorant amb els meus pares i els meus oncles, vaig decidir plantar-me i dir: - "S'ha acabat, farem el que faci falta ". Mai oblidaré, la cara dels meus pares, abraçats, mirant a la seva filla i pensant per dins: Per què li ha tocat a ella?. Ni al meu oncle, sanglotant, dient-me que si em queia el cabell ja creixeria de nou; ni a la meva tieta animant-me: 'Sortirem d’aquesta, sí o sí!'.
Va arribar el moment de conèixer la meva hematòloga i ... quina sort que vaig tenir ¡és meravellosa!. Em va explicar tot: com serien les proves, els tractaments, com em posarien el catèter i em va parlar dels efectes secundaris. Vaig tenir molta por, infinitat de dubtes i preguntes, però vaig decidir que "EL BITXO", com jo li deia, no podria amb mi. Ell no tenia ni idea d’on s'havia ficat. Podria amb ell i seguiria vivint.
Van ser 6 cicles de quimioteràpia, 12 sessions. Cadascuna d'elles era tota una aventura, però aprens. Aprens veient als teus companys de butaca i veient a cadascuna de les infermeres somriure't. Quina meravella que hi hagi persones, que a la seva feina sàpiguen que han de treure't sempre un somriure.
La meva última sessió de quimioteràpia va ser el 7 de desembre. Jo sabia que el Nadal l'havia de celebrar com la meva família es mereixia però, sobretot, com jo em mereixia. El 20 de desembre em van realitzar el PET-TC de final de tractament. Aquell dia a última hora vaig tenir els resultats i llavors ¡vaig començar a viure!: l'activitat tumoral era negativa per segona vegada. Em deixaven celebrar el nadal com em mereixia i al gener, tornaríem per consolidar el tractament amb radioteràpia.
Any nou, vida nova i radioteràpia per rematar a aquest ‘bestiola’. Van ser 15 sessions i les vaig superar amb escreix. Pocs dies després, l'oncòloga em va donar l'alta de radioteràpia. I aquí el meu cos sí que va començar a descansar una mica més, a cridar i a saltar per dins. Però, encara faltava la part més important ...
Aquest 5 de març em vaig fer l'analítica que la meva hematòloga em va manar fer. Vaig tornar a entrar a aquella consulta i la doctora em va a mirar amb aquell somriure: - "Estàs en remissió completa. Ens veiem ja d'aquí a tres mesos. Tot està bé ". Vaig plorar, vaig abraçar a la meva mare i li vaig dir: - "Una vegada més, hem guanyat".
En aquell moment va començar la meva nova vida. No he perdut la por, perquè això no ha acabat encara, però puc dir ben alt: He pogut amb la bestiola i ara toca viure!. Ara sé que, el fet de repetir-me constantment: - "Tu pots, una passa més", va fer que no em rendís i que no caigués mai.
El meu entorn diu que ho he portat com una autèntica guerrera. Jo simplement els dic que ho he portat el millor que he pogut, que mai em vaig rendir tot i tenir por. He après tantes coses... mai vaig imaginar que seria tan forta. Estic orgullosa de mi.
No nego que va ser dur i difícil, però una de les coses més importants de tots aquests processos, és l'actitud personal. Només us dic una cosa: Guerreres, guerrers! Mai us rendiu. Lluiteu per sobreviure, però sobretot per viure. Es pot guanyar la batalla. Tot l'ànim del món i recordeu sempre: Una passa més, que sí es pot!