Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Patricia

Fa 14 anys, quan tenia 30 anys i la meva filla 8 mesos, em van diagnosticar un Limfoma de Hodgkin estadi III, situat sobre el sacre, que m'ho estava destruint i que em van detectar per casualitat, com sol succeir habitualment.

El meu primer pensament va ser el de dir ARA NO. Havia de criar a una nena i no em podia permetre estar malalta, com tampoc podia permetre que es criés sense una mare. No estava disposada, volia veure-la créixer.

Jo era totalment ignorant sobre els limfomes i en qualsevol tipus de càncer, ja que no tenia cap cas proper. Em vaig posar a les mans d'un excel·lent hematòleg de l'Hospital Ramón y Cajal de Madrid, en el qual vaig confiar plenament i al que estic eternament agraïda.

Vaig prendre la decisió de considerar la meva malaltia com un refredat i no donar-li molta importància. El limfoma em va acompanyar durant un any, amb llargues sessions de quimio i radioteràpia. En aquestes últimes, em queia l'ànima als peus quan compartia sala d'espera amb els més petits. Això sí que no és just ni té explicació.

Patricia, expacient de Limfoma de Hodgkin

Gràcies al limfoma, i dic conscientment gràcies a ell, vaig tenir l'oportunitat de poder gaudir de la meva filla que era molt petita. Jo treballava molt i encara que me la vaig portar al treball desde que va néixer, just quan va complir els vuit mesos i tenia previst ficar-la en la guarderia, per sort o per desgràcia em van detectar aquesta malaltia, vaig deixar de treballar i em vaig poder quedar amb ella. Em donava forces tots els dies per aixecar-me i lluitar. No em quedava temps per als efectes secundaris de la quimio. Per descomptat que vaig passar mals moments, tant físics com a anímics, però al final va compensar. Dels dolents ja gairebé no me'n recordo.

Després de deu anys de revisions, primer trimestrals, semestrals i després anuals, puc dir que catorze anys després estic totalment guarida. Torno a tenir les mateixes probabilitats de tenir algun tipus de càncer que qualsevol persona. L'únic inconvenient és que amb la radioteràpia se'm van cremar els ovaris i la meva filla es va quedar sense els seus anhelats germanets, però bé, almenys em té a mi i jo a ella.

L'experiència m'ha servit per veure la vida d'un altre color amb altres ulls, valorar les coses que realment importen, ser millor persona, preocupar-me per l'ara i no pel matí, ja que no sabem quant durarà, intentar aprofitar els moments al màxim i treure'ls el màxim partit i com deia Walt Witman, "No permetis que la vida et passi sense viure-la".

Animo a totes les persones que estigueu travessant aquests durs moments, al fet que lluiteu per superar la malaltia amb ungles i dents, posant molt de la vostra part, ja que crec que és fonamental el bon estat anímic per a una millor i més ràpida recuperació. Que tragueu forces de sota les pedres per aixecar-vos cada dia i dir-vos a vosaltres mateixos: ÉS POSSIBLE, JA ESTIC MÉS PROP DE GUARIR-ME.

A mi em va servir també molt l'explicar-ho, el compartir-ho, el poder gaudir tant dels dolents com dels bons moments amb la gent que t'estima i es preocupa per tu. No hi ha cosa més trista, a la meva semblar, que passar solament una malaltia d'aquest tipus.

Una abraçada molt forta i MOLTS ÀNIMS, MOLTA FORÇA!!!

Moltes gràcies a la Fundació Josep Carreras pel vostre treball i dedicació.

Pàgina web actualitzada 24/05/2018 11:00:23