Fa 14 anys, quan tenia 30 anys i la meva filla 8 mesos, em van diagnosticar un Limfoma de Hodgkin estadi III, situat sobre el sacre, que m'ho estava destruint i que em van detectar per casualitat, com sol succeir habitualment.

El meu primer pensament va ser el de dir ARA NO. Havia de criar a una nena i no em podia permetre estar malalta, com tampoc podia permetre que es criés sense una mare. No estava disposada, volia veure-la créixer.

Jo era totalment ignorant sobre els limfomes i en qualsevol tipus de càncer, ja que no tenia cap cas proper. Em vaig posar a les mans d'un excel·lent hematòleg de l'Hospital Ramón y Cajal de Madrid, en el qual vaig confiar plenament i al que estic eternament agraïda.

Vaig prendre la decisió de considerar la meva malaltia com un refredat i no donar-li molta importància. El limfoma em va acompanyar durant un any, amb llargues sessions de quimio i radioteràpia. En aquestes últimes, em queia l'ànima als peus quan compartia sala d'espera amb els més petits. Això sí que no és just ni té explicació.

Gràcies al limfoma, i dic conscientment gràcies a ell, vaig tenir l'oportunitat de poder gaudir de la meva filla que era molt petita. Jo treballava molt i encara que me la vaig portar al treball desde que va néixer, just quan va complir els vuit mesos i tenia previst ficar-la en la guarderia, per sort o per desgràcia em van detectar aquesta malaltia, vaig deixar de treballar i em vaig poder quedar amb ella. Em donava forces tots els dies per aixecar-me i lluitar. No em quedava temps per als efectes secundaris de la quimio. Per descomptat que vaig passar mals moments, tant físics com a anímics, però al final va compensar. Dels dolents ja gairebé no me'n recordo.

Després de deu anys de revisions, primer trimestrals, semestrals i després anuals, puc dir que catorze anys després estic totalment guarida. Torno a tenir les mateixes probabilitats de tenir algun tipus de càncer que qualsevol persona. L'únic inconvenient és que amb la radioteràpia se'm van cremar els ovaris i la meva filla es va quedar sense els seus anhelats germanets, però bé, almenys em té a mi i jo a ella.

L'experiència m'ha servit per veure la vida d'un altre color amb altres ulls, valorar les coses que realment importen, ser millor persona, preocupar-me per l'ara i no pel matí, ja que no sabem quant durarà, intentar aprofitar els moments al màxim i treure'ls el màxim partit i com deia Walt Witman, "No permetis que la vida et passi sense viure-la".

Animo a totes les persones que estigueu travessant aquests durs moments, al fet que lluiteu per superar la malaltia amb ungles i dents, posant molt de la vostra part, ja que crec que és fonamental el bon estat anímic per a una millor i més ràpida recuperació. Que tragueu forces de sota les pedres per aixecar-vos cada dia i dir-vos a vosaltres mateixos: ÉS POSSIBLE, JA ESTIC MÉS PROP DE GUARIR-ME.

A mi em va servir també molt l'explicar-ho, el compartir-ho, el poder gaudir tant dels dolents com dels bons moments amb la gent que t'estima i es preocupa per tu. No hi ha cosa més trista, a la meva semblar, que passar solament una malaltia d'aquest tipus.

Una abraçada molt forta i MOLTS ÀNIMS, MOLTA FORÇA!!!

Moltes gràcies a la Fundació Josep Carreras pel vostre treball i dedicació.