Em sentia esgotada però seguia sense parar, fins que el 7 de Gener de 2007 vaig despertar-me al matí tenia dins la boca una mena de petites bossetes de sang morada. Vaig saber que alguna cosa molt greu m'ocorria. A les urgències de Can Ruti de Badalona em van examinar els metges i després de moltes preguntes, quan van arribar els resultats de l'analítica, em van comunicar amb una delicadesa extraordinària que havia de quedar-me ingressada per esbrinar quin tipus de leucèmia tènia i tractar-la. Vaig sentir que la meva vida havia acabat en aquest moment i tan sol cabia esperar passar pel calvari dels tractaments per finalment morir. En sortir de la consulta per dirigir-me a l'habitació, m'esperava la meva millor amiga i quan jo li vaig dir el que sentia sobre aquest tema em va contestar "aquí no es mor ningú" i a lluitar com tu saps fer-ho.

Després d'aquest impacte tan brutal vaig decidir acceptar-ho i fer tot el possible per guarir-me. Confiava plenament en els metges que van fer un treball magnífic, ells i la resta del personal eren veritables àngels en el seu tracte i atencions. A partir d'aquí va començar un camí nou per mi, en el qual aniria canviant conceptes i pensaments equivocats sobre mi, i sobretot el que m'envoltava. Em vaig obrir, cuidar i deixar estimar per tots, jo que solament estava acostumada a donar i cuidar dels altres, cosa que feia amb molt d'amor i lliurament. Vaig haver d'aprendre a deixar-me cuidar i estimar per tot el que volia fer-ho, i vaig descobrir amb sorpresa que era molt estimada per moltes persones que mai hagués imaginat es bolcarien cap a mi d'aquesta manera. Així que vaig pensar: ara la teva ocupació és estar malalta i has de fer-ho tan bé com sigui possible així que vaig posar totes les meves forces en tirar endavant.

El diagnòstic va ser leucèmia mieloblàstica aguda amb el gen FLT3 mutat, la qual cosa empitjorava tot considerablement. Primer vaig estar rebent quimioteràpia ingressada un mes, en el transcurs del qual vaig tenir una infecció al catèter i febres altíssimes. A punt d'ingressar a la UCI, vaig estar realment molt greu. Gràcies als metges i a molts dels meus amics que em donaven energia mitjançant tècniques de transmissió energètica com Reiki, es va complementar amb els tractaments mèdics i vaig aconseguir superar-ho. Em van enviar cap a casa 15 dies per recuperar-me i ingressar de nou per rebre una altra tanda de quimio de consolidació. Si la primera va ser dura, la segona va ser molt pitjor. Aquest cop vaig estar un mes i mig ingressada.

Mentrestant es van plantejar fer-me un autotrasplantament, però la meva medul·la estava tan malalta que no va respondre. Van fer proves als meus germans i no eren compatibles, i moltes persones familiars i amics es van fer donants de medul·la però cap d'ells era compatible així que solament quedava esperar al fet que sortís un donant i veure què passava. Vaig esperar tres mesos i al final va aparèixer un cordó que era bastant semblant encara que no totalment igual.

Durant tot el procés fins arribar a avui dia, he comprés que la malaltia que em podia matar, en realitat va venir a salvar-me i a ensenyar-me moltes coses. De vegades no ens aturem i la vida et para per donar-te l'oportunitat de veure coses que d'una altra manera no veuríem. Fins i tot de fer coses meravelloses que d'una altra manera mai hauríem fet, com és el cas del Sr. Josep Carreras al que estic profundament agraïda per tot el bé que està fent i gràcies a la seva labor per aquesta malaltia i la seva generositat, ja que en les càmeres d'aïllament que johi vaig estar van ser donades per ell i per què no dir-ho, també a ell haig d'agrair-li haver superat la leucèmia.

Arriba el moment del trasplantament, que per ser alogènic i de cordó umbilical, les meves possibilitats de sobreviure s'havien reduït bastant. Així que vaig optar per seguir confiant en la vida, en els metges, en els meus amics amb les seves transmissions d'energia, les seves cures, suport i fortalesa que em donaven tant en la presència com en la distància, en la meva família i totes les persones que encara que fora amb les seves oracions em feien sentir que no estava sola. Sobretot vaig confiar en mi mateixa i em vaig preparar mental, emocional i espiritualment per al trasplantament.

Sé perfectament que els metges van fer una tasca extraordinària en tot moment amb les medicacions que necessitava per tot el procés, i pel meu entendre ningú al món ho hagués fet millor que ells. En tot moment vaig tenir plena confiança i fe en ells, i els dono les gràcies des del més profund del meu cor per guarir-me. Ara sis anys després segueixo endavant i sense la malaltia. Desitjo enviar a totes les persones que passin per això tot el meu afecte i suport i els meus millors desitjos per que tirin endavant i sàpiguen que no estan sols.