2009 era l'any en què tenia previst nous reptes personals; professionalment tenia una feina estable i en les estones lliures practicava esport que era el que havia fet durant tota la meva joventut. Al maig tenia prevista la data del meu casament, però a causa del meu pas pel metge per diversos símptomes em van diagnosticar Leucèmia Limfoblàstica Aguda.

Avui en dia encara recordo les paraules d'aquell hematòleg un dimecres a l'àrea d'urgències de l'Hospital Reina Sofia quan em va dir que m'ingressaven immediatament per un problema greu a la sang. La meva resposta va ser, "sí, però dilluns he de tornar a treballar"; incrèdul de mi al qual em va contestar "estaràs un temps sense poder treballar, ja que hem detectat una malaltia greu en la sang i hauràs d'estar un temps centrant-te a recuperar la teva salut".

Semblava que tot es torçava així que van començar uns mesos durs de tractaments on amb el suport de la família, xicota i amics vaig haver d'aparcar el casament i no planificar res, aniria dia a dia. Passades unes setmanes arribaria la millor de les notícies en aquell temps, dos dels meus germans eren compatibles de medul·la pel que semblava que després dels dies ennuvolats també surt el sol.

Encara recordo aquells moments que sortia a pedalar a la bicicleta estàtica oblidada per la resta de pacients i situada al passadís de la planta d'hematologia, enganxat a la meva inseparable màquina amb els tractaments. Per a mi era un alliberament, imaginava que estava en una sortida més amb la meva bicicleta gaudint de la meva passió i em servia per agafar forces per a la resta del dia. Em deienInduráin i tant l’utilitzava que vaig acabar per trencar-la.

Tot es va desenvolupar sense complicacions i el 27 de Juliol d'aquest mateix any vaig ser trasplantat de medul·la del meu germà Ángel, que com el seu nom indica va ser un àngel salvador per a mi. Tornava a veure de nou la llum.

Per fi a l'octubre del 2010, la Sonia i jo vam reprendre el projecte personal de casament que vam deixar aparcat, i al novembre del 2011 va néixer la nostra filla Marta, una benedicció i una raó més per continuar vivint. Quan el meu estat físic m'ho va permetre vaig començar a practicar el meu esport preferit, el ciclisme, i a poc a poc fins al dia d'avui he disputat moltes proves a escala nacional (marxes cicloturistes comCarlos Sastre, Perico Delgado, Sierra Nevada Límite, Quebrantahuesos, marató BTT Guzman El Bueno, 101 km de la Legión de Ronda, etc.) fins que aquest any em vaig plantejar juntament amb el meu germà (jo en dic el meu bessó de medul·la) i donant de medul·la una prova molt especial per a nosaltres; la Volta a CòrdovaBTTamb dues etapes, unaCREi una altra marató. Prova per parelles on tots dos han de recolzar-se i ajudar-se en els moments dolents, com antany, per aconseguir una meta comuna; trasplantat i donant formen una sola figura en una prova de superació. Gràcies al gest de solidaritat i generositat d'una persona es torna l'oportunitat d'una segona vida a una altra.

El nostre objectiu, lluny del temps de realització de la prova, era fomentar la donació de medul·la i òrgans i la realització d'esport en persones trasplantades com a hàbit de vida saludable.

Des del meu testimoni, només vull compartir amb aquelles persones que estiguin passant per alguna malaltia que l'actitud positiva per afrontar-la és fonamental en tots aquests processos i que es diguin així mateix que sortirà d'aquí (aquestes malalties busquen els cossos més forts i un no sap el fort que és fins que no ho necessita), que hi ha persones i famílies generoses que amb el seu gest ofereixen una segona oportunitat de viure i que vagin pas a pas; els objectius curts donen lloc a grans fites.

Jo em repetia moltes vegades a mi mateix, un gran vaixell no s'enfonsa d'una sola canonada.

Seguim imparables.