Rosi
Hola!
El meu nom és Rosàngela Valdés, encara que sempre he volgut que em diguin Rosi. L’any 2009 em van diagnosticar una Leucèmia Limfoblàstica Aguda, un càncer que era difícil de curar degut a la meva edat. En aquell moment tenia 12 anys i aquest tipus de càncer és més usual que el pateixin nens més petits.
Aquí vans els detalls...Tot va començar amb un dolor molt fort a l’esquena que, amb el temps, es va estendre cap a la cama dreta. Pensàvem que era degut a les males postures i la meva mare em deia que no exagerés, que em queixava per no anar a escola. Però, a l’octubre d’aquell mateix any, vaig anar a fer-me unes anàlisis. El meu pediatra estava de vacances i em va atendre un altre metge que va trobar que els resultats eren normals i que podia esperar que tornés el meu doctor per a que ell mateix valorés les proves.
Vaig esperar aproximadament 15 dies i quan el meu metge va tornar em va donar una mala notícia: a les analítiques apareixia una pancitopènia. Jo no tenia ni idea de què significava aquella paraula tan estranya. Em van enviar directament a l’hematòleg de Santiago de Compostel·la, allà em van realitzar algunes proves específiques i em varen confirmar que havia alguna cosa a la medul·la òssia que no funcionava correctament... em van ingressar.
Al matí següent em van fer una biòpsia, el metge va venir a la meva habitació i em va dir: “Rosi, tens leucèmia. Si tens cap dubte, preguntar-m’ho”. L’única cosa que vaig dir va ser: “Em moriré?”. Em van dir que no tenien resposta, que no podien preveure què passaria a llarg termini, que tot s’aniria veient amb el transcurs dels dies.
Aquell mateix dia vaig començar la quimioteràpia per via intravenosa, no podien esperar ni un minut més... la leucèmia infiltrava ja més del 90% de la medul·la òssia. Així vaig passar dos anys molt intensos en els que vaig ser més temps a l’hospital que a casa meva. Va ser una època molt difícil en la que vaig patir moltes infeccions, en una d’elles vaig estar a punt de morir... però vaig sortir endavant. Els meus metges i infermeres de l’àrea d’oncologia pediàtrica sempre em deien que, per molt malament que em trobés, sempre tenia un somriure als llavis i que això era molt important per la meva curació. I així és, no podem donar-nos per vençuts perquè és aquí on ‘el cranc’, com jo l’anomeno, ens guanya la batalla.
Ara ja porto 7 anys sense quimioteràpia i amb bona salut. Em van quedar algunes seqüeles, però res comparable amb tot el que vaig passar durant tot aquell temps. Per acabar vull dir algunes paraules per a totes aquelles persones que estiguin patint la mateixa malaltia: NO US DONEU MAI PER VENÇUTS! Aquesta malaltia s’ha d’afrontar amb optimisme, força i lluita. Sempre hi ha llum al final del túnel.
Això està dedicat a l’Alexandra, el David, el Diego... i tots aquells amics que vaig perdre pel camí. Us estimo.
Rosi
