Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Samantha

2016.05.05. Em dic Samantha i sóc mare de 33 anys. Tinc una nena meravellosa de 13 i un nen preciós de 5.

El 23 novembre 2015 vaig anar a fer-me una analítica perquè en un mes vaig tenir moltes infeccions. L'endemà em va trucar el meu metge de capçalera per dir-me que deixés els nens amb algú i que fos a l'hospital a repetir-me les proves. Em van diagnosticar una leucèmia promielocítica aguda. Llavors va ser quan la meva vida va canviar.

Em van aïllar primer a urgències i després a planta. Van ser 36 fatídics dies, sense poder veure els meus fills. Vaig estar rebent quimioteràpia des del 25 de novembre, 4 cicles que feliçment van acabar l'11 d'abril del 2016.

Em van caure una mica els cabells amb el primer cicle però segueixo conservant la major part. Per a mi va ser un pas terrible tallar-me els cabells, potser perquè físicament em trobava genial. Encara que els meus glòbuls vermells, blancs i plaquetes no estiguessin tan bé, jo estava plena de vida. Però ara em sento alliberada. Com havia perdut una mica de cabell, em vaig rapar, decisió encertada perquè va ser el meu alliberament. Ara m'encanta i m’encanto!

El pitjor va ser el llarg ingrés en aïllament, les males jugades que et passen els teus pensaments i haver d'anar al metge cada 3 dies per a les analítiques. Però puc dir que l'actitud fa molt i que es pot, és clar que es pot! Es tira endavant, la vida canvia, però millora, tot passa, i sembla un estereotip, però es veuen les coses d'una altra manera. Només cal viure a partir d'ara, només viure...

Pàgina web actualitzada 05/12/2019 19:27:02