El meu nom és Sandra i vaig tenir leucèmia limfoblàstica aguda quan tenia 18 anys.

Quan tenia 9 anys, la meva mare va morir de leucèmia mieloblàstica aguda a la mateixa època que es va posar malalt el Sr. Josep Carreras. En aquests moments jo pensava que com ell tenia més recursos podria anar a un altre país a tractar-se, mentre que nosaltres perdríem a la meva mare... i lamentablement, així va ser.

Durant les olimpíades de Barcelona'92 plorava desconsolada al veure cantar al Sr. Josep Carreras. Se'm trencava el cor després de la pèrdua recent de la meva mare. Qui m'anava a dir a mi que, el 17 de desembre de 1997, ingressaria d'urgències a l'Hospital Germans Trias i Pujol pel que semblava una anèmia, que va resultar ser una leucèmia limfoblàstica aguda.

Com podeu imaginar, la notícia va caure fatal en la meva família. Tots estaven desesperats sense saber què fer i sabent que ho passarien fatal després de la prematura pèrdua de la meva mare amb tan sols 33 anys. Jo només en tenia 18.

Tot va començar ràpidament: proves, químio, més proves... Al principi els doctors parlaven de fer un autotrasplantament, i van informar al meu pare que em quedaven al voltant d'uns dos mesos de vida. No vull ni imaginar el que li va passar pel cap, després de perdre a la meva mare i sabent que és duríssim perdre un fill ara que sóc mare.

Llavors vaig conèixer a la meva amiga Marta qui va ser una gran ajuda per a mi. Em va ensenyar a fer punt de creu així se'm passava el temps molt més ràpid. Després d'uns quants blocs de químio, van començar a fer proves a la meva germana i van veure que teníem una compatibilitat d'un 90%, així que ens vam posar mans a l'obra: el 29 de maig de 1998 vaig ingressar a l'Hospital Clínic de Barcelona per sotmetre'm a un trasplantament de medul·la òssia de la meva germana.

Durant una setmana em van donar diverses sessions de químio i ràdio, i el 5 de juny em van fer el trasplantament. Tot va anar genial, doncs no vaig tenir gens de febre, ni mucositis, ni res de res. Tan bé va anar que el dia 25 de juny em van donar l'alta i vaig poder celebrar el meu 19è aniversari a casa. Fins al dia d'avui mai més he tornat a estar ingressada menys als naixements dels meus dos fills que són el que més estimo en aquest món.

Moltes gràcies al meu pare, a la meva germana i als meus oncles, ja que mai podré pagar el que en aquell moment us vaig fer patir, i també gràcies al Sr. Josep Carreras, per muntar la Fundació després de guarir-se: per aquesta raó estic aquí.

A tots els que esteu passant per això: no desespereu, cal lluitar molt però finalment, tot passarà i quedarà en un mal record que podreu explicar, amb l'orgull d'haver vençut a aquest fantasma anomenat càncer.

Salutacions!

Sandra