Proves ... portacat ... hemogrames ... químios ... febres ... infeccions ... Enmig de tot això, la Berta, la meva petita, va decidir néixer quan més la necessitàvem i vaig donar a llum en aquells dies tan durs. Després de 3 fases de quimioteràpia combinada amb altres fàrmacs va arribar la bona notícia: remissió completa!! Vida normal i aviat a l'escola, a jugar a futbol... Però, un altre cop, la malaltia ens va tornar a sacsejar i a l'agost de 2014, en una punció de medul·la de revisió, i ja gairebé havent passat pàgina, va aparèixer una altra vegada la paraula lletja. La paraula que ho canvia tot. Aquesta vegada va ser més dur, més difícil ... Trasplantament de medul·la òssia ... ufff!!! ...

El Sergi va començar al mes de setembre el tractament per a la recaiguda de la leucèmia. Després d'aconseguir que la malaltia remetés, els metges d’en Sergi van iniciar, a través del Registre de Donants de Medul·la Òssia de la Fundació Josep Carreras, la recerca d'un donant de medul·la òssia compatible ja que la seva germana Berta no és compatible amb ell. Ens van deixar uns dies lliures per anar a casa pel Nadal. Va ser un Nadal estrany. La paraula que potser millor el definiria és por. Por al que se'ns venia a sobre. Molta por. I el 12 de gener de 2015, en Sergi va entrar a les cámeres d'aïllament. El 22 de gener va rebre el trasplantament de medul·la òssia gràcies a la solidaritat d'un desconegut.

Avui fa dos anys d'aquell dia, aquell dia que gràcies a un donant no emparentat alemany i, gràcies a la Fundació Josep Carreras i la gran tasca que realitzen, el meu fill va tenir una oportunitat de seguir lluitant. Enrere queden els mals moments, que han estat molts: 3 ingressos a l'hospital des del trasplantament, un d'ells per una anèmia hemolítica que va portar al Sergi a la UCI; moltes punxades, proves, viatges a Barcelona, ​​no tenir pèl; la cortisona i el que comporta, canvis físics, plorar perquè et diguin "gordo" i perquè tothom et miri; no poder anar a l'escola ni banyar-te a la piscina, no poder menjar moltes coses, rehabilitació, dolors... i no poder fer el que fan la resta dels teus amics.

Però per davant ens queden els bons moments, que també n'hi ha i molts: la Fundació Ronald McDonald, la nostra nova "llar" mentre en Sergi va estar en tractament; els bons moments a l'hospital, partides de cartes, futbolí, enganxar milions de cromos de futbol, ​​companys d'habitació que són genials, les persones que hem conegut (mares ... pares... avis ... tiets ...) que, dia a dia, lluitem pel mateix: pels nostres nens i nenes. Vull expressar el meu afecte cap a ells i cap a les infermeres, els metges, els auxiliars, en definitiva, gràcies al gran Hospital de la Vall d'Hebron per tendirnos la mà i curar al meu fill.

En Sergi acaba de fer 9 anys i puc dir que és un nen feliç. Juga a futbol, ​​que és la seva gran passió, corre, riu ... A poc a poc veiem més proper el moment de tornar a l'escola. Ell coneix els seus límits i, encara que cada dia siguin menys, els sap gestionar. Tot això que avui us explico hagués estat molt difícil de no ser pel suport incondicional de les nostres famílies que han estat aquí... SEMPRE, dels nostres amics i de la nova família que hem creat des que vam entrar en aquesta primera planta d'onco-hematologia de l'hospital de la Vall d'Hebron. He conegut a tants àngels que ara ens cuiden des del cel que cada nit al llit dono les gràcies per tenir al Sergi al meu costat. Encara ens queden batalles per lluitar però junts, els quatre, i amb totes les persones que ens estimen i ens donen suport ... segur que les anirem guanyant!!! Espero que el nostre testimoni serveixi d'ajuda a alguna persona que estigui passant pel mateix que nosaltres. Per a ells, tot el meu suport i la meva força. Sergi, estic super orgullosa de tu i, encara que no et mereixes tot el que ha passat, ha fet de tu un ésser especial i únic. T'estimo. T’estimem.

Noelia (mare d’en Sergi)