Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Silvia

El meu pla: Sílvia Díaz del Valle

Paciente Silvia 1

Març de 2010 de vacances a Tunísia. Poc temps abans de caure malalta.

"A mitjans d'abril de 2010, una nit de dissabte vaig començar a trobar-me malament: febre i malestar. Creia que m'estava entrant una grip. Aquella setmana vaig anar al metge, em va dir que tenia un fort refredat. Cada dia em trobava més cansada, i el suposat refredat anava a pitjor. Vaig decidir anar a un pneumòleg perquè no millorava, patia una forta tos i cada vegada em costava més respirar. Em va diagnosticar inflamació a la tràquea. Seguia treballant amb prou feines, sóc professora de fotografia a l'Escola d'Art de Màlaga. El metge no em va donar la baixa fins el 20 de maig. El 26 de maig em vaig aixecar i ho veia tot completament borrós. Vaig anar a Urgències, hi vaig estar durant 10 minuts i el metge es va limitar a canviar-me la medicació que estava prenent. A ningú se li va ocórrer fer-me una analítica.

El 4 de juny de 2010 vaig ingressar d'urgències a l'Hospital Carlos Haya de Màlaga amb nivells de sang incompatibles amb la vida. Aquell dia em va canviar la vida. Per primer cop passaria una nit a l'hospital, en concret a la 6ª planta de l'Hospital Carlos Haya de Màlaga, la d'Hematologia. No sabíem el que significava ingressar allà, ara sí que ho sabem. Vaig arribar amb un nivell de 2.8 d'hemoglobina en el meu cos. En dos dies em van transfondre 5 bosses de sang. Pensàvem que la causa seria conseqüència d'un virus i que tot es quedaria en un petit esglai, que passaríem un cap de setmana a l'hospital i el dilluns cap a casa. Però aquell cap de setmana es va allargar molts més dies, es va allargar mesos. Amb 33 anys el món es va parar al meu voltant.

El dilluns 7 de juny em van fer la punció de la medul·la, la primera de les vuit que porto. És una sensació estranya la de la punció. Com parlava l'altre dia amb la meva amiga Bea que també ha passat pel mateix, la punció és "com si et treguessin l'ànima". L'endemà la meva doctora em va comunicar el diagnòstic exacte (leucèmia mieloblàstica aguda MII) i em va dir: "et curaràs". En aquell moment li dónes sentit a tot: a les petites i a les grans coses, i t'obligues a canviar objectius. Ja no cal barallar-se per fer millor o pitjor la meva feina, ni perquè ningú reconegui la meva tasca, ni per caure bé a uns i als altres. Ara l'únic objectiu era lluitar molt dur per salvar la meva vida, mentre que la família i els amics em donaven forces. Vaig passar l'estiu de 2010 a l'hospital, a mes d'estiu per cicle de químio (de juny a setembre). Als 4 cicles de quimioteràpia va seguir el trasplantament de medul·la, la meva única possibilitat de curació. En un principi van contemplar la possibilitat de fer un trasplantament de cordó, però un divendres a finals de setembre a la nit, la doctora va entrar a la meva habitació per dir-me que hi havia una noia americana compatible amb mi.

Després d'uns dies de descans, el 23 d'octubre de 2010 vaig ingressar de nou i allà va començar el compte enrere fins el desitjat DIA 0. Era dissabte i allà a l'hospital m'estava esperant el gran Salvador, un dels molts infermers, que em va treure mostres de tots els colors, fins i tot del meu nas i que em va fer una abraçada amb tanta força aquella tarda minuts abans d'ingressar en la càmera, que em va arribar a l'ànima.

A la càmera vaig estar trenta dies. Vaig entrar el 23 d'octubre i el 23 de novembre vaig marxar cap a casa. La setmana d'acondicionament va ser bastant complerta, 2 dies de quimio i 3 de radioteràpia. I el 31 d'octubre de 2010 es va realitzar el meu trasplantament. Durant la meva estada en la càmera, una de les meves dedicacions per amenitzar els dies, va ser realitzar fotografies. Amb la meva petita càmera compacta, prèviament desinfectada amb lleixiu, em vaig dedicar a reflectir el meu dia a dia. Va començar com una distracció més i va acabar convertint-se en una exposició fotogràfica: "Habitació 610", inaugurada el 17 de març de 2011 a la Diputació de Màlaga amb una sèrie de 16 fotografies dins de les jornades "Fotomanías 2011", organitzades per Carlos Canal.

 Paciente Silvia 2
17 de març de 2011. Inauguració exposició "Habitació 610", quatre mesos i mig després del trasplantament.

Avui és 2 d'octubre de 2011. Ja tinc 35 anys, d'aquí a poc faré un anyet i em sento amb moltes ganes de viure i un gran afany de superació que m'ha permès afrontar tot això.

 Paciente Silvia 3
Juny 2011. Escapada a Còrdoba.

I ja finalment només em queda donar les gràcies. Gràcies a tanta gent! El meu gran agraïment a tots els que no pareu de mostrar-me el vostre interès i molt més per fer-vos donants de medul·la, que em consta que heu estat molts.

Família i amics: gràcies als que han estat i segueixen estant sempre, gràcies per les vostres mostres d'estima i afecte i per les vostres paraules d'alè i ànim en aquests mesos. I per les vostres plaquetes!

Gràcies, gràcies i gràcies de tot cor a tot l'equip d'Hematologia de l'Hospital de Carlos Haya de Màlaga, sense la seva professionalitat, humanitat i saber estar, això hagués estat molt més complicat del que és.

Gràcies als meus compis de Sant Telmo, que com em deia el matí abans d'ingressar pel trasplantament un d'ells: "Sé que tots els compis de l'escola estan molt pendents de tu, així que ja saps que hi ha un munt d'energia en una mateixa direcció i amb un sol objectiu".

I encara que a molts els sembli que de la leucèmia no es pot aprendre res positiu, jo he après moltes coses, crec que la llista és interminable. Però sobretot destacaria que he après a saber qui sóc, a conèixer els meus límits i a no tenir por a la mort. I a saber com és realment la gent que m'envolta. He après a prestar més i tota l'atenció als que de debò els importo, així que a vosaltres us dic que hi ha molta gent que supera tot això i que jo he estat una d'elles, no us podia decebre. Ah! I també he après una cosa important, que em queda molt bé el cabell curt!

Paciente Silvia 4

Agost 2011. Vacances a Astúries amb els meus pares.

Sovint durant aquests dies ja fora, van passant per la meva ment aquells llargs 6 mesos a l'hospital. Aquell recorregut diari que tant la meva família com jo fèiem com hipnotitzats i pensant en què passaria i com aniria tot. Aquell recorregut forma ja per sempre part de la nostra vida. Però afortunadament la vida segueix també el seu particular recorregut i en això estem. Durant aquests mesos de recuperació he pogut tornar a viatjar; fa dos dies vaig signar amb el Fran com a parella de fet i al gener si tot segueix com ha de seguir em reincorporaré a la feina.

Paciente Silvia 530 setembre 2011. Signant com a parella de fet.

Curar és despertar en l'altre el desig de viure. No es tracta tant de fer alguna cosa, com de transmetre'm que el meu dolor i el meu patiment conten. I que conten de debò. Hem rebut innombrables mostres d'afecte per les quals, en l'adversitat, ens sentim afortunats".

Sílvia

Pàgina web actualitzada 15/03/2019 10:38:09