Hola, el meu nom és Silvia Perchivale i els hi vaig a explicar una miqueta de la meva història i de la meva malaltia.

Vaig néixer un dia 6 de maig 1971 a Entre Ríos, Argentina. El malson va començar quan tenia 9 anys i vaig començar a sentir-me malament: em cansava molt per anar a l'escola i havia de fer parades perquè no arribava. Em quedava dormida a les classes, per la qual cosa em van enviar a Gualeguay, on em transfondrien sense saber que tenia. El meu pare em va portar a la capital federal, a l'Hospital Italià, on vaig ser derivada per realitzar-me més anàlisis. Els dies passaven i res, fins que un dia em van realitzar un aspirat de medul·la i em van diagnosticar leucèmia limfoblàstica aguda.

Què anava a passar amb mi? El meu pare havia de tornar a treballar, érem de família molt humil, així que van decidir deixar-me amb una tia que no coneixia, a la qual se li havia mort un fill de leucèmia. Agraeixo la gran valentia i fortalesa d'aquesta família per acceptar-me i fer-se'n càrrec de mi. Vaig començar la quimioteràpia a l'Hospital de Nens Ricardo Gutiérrez a Buenos Aires.

Vaig viure tres anys amb ella i anava a l'escola només de vegades, quan no hi havia ningú refredat. No entenia molt el que succeïa, però sabia que no estava bé. La meva tia em deia: 'quan et preguntin digues que tens una malaltia en la sang'. Vaig acabar la primària i vaig tornar amb els meus pares. Vaig començar el meu primer any en una nova escola i vaig continuar fent-me els controls al mateix Hospital fins als 25 anys.

A la meitat de segon any de secundària els meus pares es van venir a viure a Roque Pérez, província de Buenos Aires, on visc actualment. Als 16 anys vaig conèixer a en Marcelo qui avui és el meu marit. Quan vaig acabar la secundària vaig començar a estudiar magisteri, l'única carrera que hi havia al poble i a l'any següent em vaig casar i em vaig quedar embarassada. La doctora no podia creure-ho ja que suposadament no podia tenir fills per tota la medicació que havia rebut. Quan tenia 19 anys va néixer la Melina i vaig continuar estudiant magisteri al no tenir ocupació. Als 21 anys va néixer el meu segon fill Matías. Continuava amb els controls una vegada per any, fins que em van donar l'alta als 25.

Als 27 anys el malson va començar de nou. Em vaig adonar jo sola i l'hi vaig dir al metge que em va atendre, però ell em deia que estava estressada perquè tenia dues feines i em va receptar ansiolítics. Em van fer un hemograma que va sortir normal. Jo percebia que alguna cosa no estava bé: un gangli que no dolia, hematomes, em cansava amb facilitat... El metge no volia tornar a repetir les anàlisis, així que vaig anar tot sola al bioquímic i em vaig realitzar un hemograma. El meu marit no es trobava i estava sola amb els nens que eren molt petits. No volia anar a buscar els resultats jo sola, així que em va acompanyar el meu germà.

El bioquímic estava espantat: va pensar que havia fet malament l'anàlisi. Li vaig dir que no. Vaig plorar molt i vaig demanar a una de les meves cunyades que l'endemà em portés a l'Hospital Sant Martín on havia estat derivada per un metge, a qui escrivia i escrivia i no responia a les meves preguntes. Un 23 de desembre de 1997 em van diagnosticar LLA novament.

Quin Nadal! El meu pare venia amb el menjar per festejar el naixement de Crist i jo ho rebia amb aquesta 'grata' notícia. Com sempre, em vaig preparar la meva armadura i el dia 26 de desembre ja estava aïllada. Li vaig demanar permís a la metgessa per tornar el dia 10 de gener a Roque Pérez ja que era l'aniversari del meu fill i pensava que mai més ho anava a veure. No em va deixar. Després de dos anys de quimios, vaig acabar un 23 de novembre de 1999.

Els meus fills van créixer, jo vaig treballar gairebé sempre en dues feines... Però als 37 anys novament vaig començar a sentir-me malament. Vaig avisar al meu marit novament que alguna cosa no estava bé. Vaig anar al metge i li vaig dir que em donés una ordre per a un hemograma o que m'enviés a un psiquiatra. L'hemograma estava bé, menys la fórmula de glòbuls blancs. Això va ser el dia 17 de juny de 2010 quan vaig arribar a hematologia i els vaig dir a les metgesses que havia recaigut. Un 21 de juny de 2010 estava aïllada un altre cop. Aquest dia arrencaven les meves vacances d'hivern, quina manera de començar-les!

Cada vegada que la meva filla Meli venia a veure'm em semblava que era l'últim cop que la veuria, la qual cosa em resultava duríssima. Vaig estar sis mesos a l'Hospital i aquesta vegada em va anar especialment malament, ja que vaig passar per moltes infeccions, dos anys més de quimios, van començar a parlar de trasplantament.

Havia de fer alguna cosa, així que vaig començar amb les campanyes de donació de medul·la òssia per conscienciar sobre el tema. Una doctora em va ajudar, encara que la gent no reaccionava al no interessar-li el tema. No em vaig donar per vençuda i així vaig aconseguir molt: cinc campanyes amb molt bona quantitat de gent, xerrades en els col·legis de la meva localitat i de ciutats veïnes. I així un 3 d'octubre de 2012, vaig acabar el meu tercer tractament de LLA-B. Aquest any novament estic al col·legi fent vida normal encara que ja no sóc la mateixa, ja que ara tinc molta por al fantasma que viu amb mi.

Viatjo una vegada al mes per passar control. Em van quedar seqüeles a la vista i als peus, però NO HI HA LEUCÈMIA. Actualment em trobo en l'espera d'un donant de medul·la òssia per ordre mèdica, amb l'esperança que la malaltia no torni. Aquesta és la meva història i la meva experiència de vida amb aquesta malaltia.

Silvia.