Sofía
Em dic Sofia, tinc 26 anys i sóc de Buenos Aires (Argentina). Tinc leucèmia mieloide aguda.
La meva història va començar el novembre del 2014, quatre mesos després de ser mare. Em sentia molt cansada i, de sobte, en una setmana, vaig emmalaltir. Passaven els dies i la febre no baixava, així que un metge clínic em va enviar a fer una anàlisi de sang per verificar que no hi haguessin altres infeccions. L'anàlisi mostrava que estava leucopènica (el nombre de leucòcits havia disminuït), així que em van internar, ja amb aïllament.
Em van fer molts estudis, la punció medul·lar i, un parell de dies després, ens van donar el resultat: una leucèmia mieloide aguda. Van voler començar amb la quimioteràpia en aquell mateix moment, però vaig tenir una sèrie de complicacions que la van retardar dues setmanes, entre elles una bacterièmia i un pneumotòrax, producte de la via central que m'havien col·locat. Vaig estar en vigilància intensiva uns dies, durant els quals van demanar l'autorització a la meva família per començar la quimioteràpia tot i tenir una infecció, ja que no era el recomanable. Però per la força que em va donar el voler estar a prop de la meva filla, vaig sortir endavant.
Vaig estar gairebé dos mesos internada. Va ser molt dur i el meu cos va quedar destrossat, però vaig poder sortir uns dies per ser de nou a casa amb la meva bebita, la meva raó d'existir. I així vaig començar el cicle de químios, amb la bona notícia d'una remissió completa des del primer cop i amb les complicacions típiques de la neutropènia i la medicació.
Ja finalitzant la meva última químio, ens van enviar a fer l'estudi d'histocompatibilitat amb el meu germà, el meu únic germà, i sabent el difícil que era que fos compatible... Érem compatibles! Va ser una preciosa sorpresa per a tots: era compatible! 100% compatible! Així que ens van preparar per al trasplantament. Va ser un mes de molts estudis i de gaudir del meu nadó, de la meva parella i de la meva família.
El trasplantament es va dur a terme el 3 de juny de 2015. Vaig estar un mes i mig internada, per sort sense complicacions infeccioses. Vaig tenir una petita reacció hepàtica i una úlcera duodenal, producte de la medicació tan i tan forta... Vaig haver de ser alimentada per vena; el meu sistema digestiu es va veure molt compromès. Van ser dies grisos, la meva família em va acompanyar en tot moment. Vaig témer no estar present al primer any de la meva filla que va ser el 23 de juliol... Però hi vaig arribar! Amb seqüeles però, comparant, l'estar a casa amb la meva família ho val tot.
Vam celebrar l'aniversari de la meva filla i aquí segueixo, amb controls setmanals. Vaig molt bé, però la recuperació és lenta. S'ha de tenir molta paciència i gaudir dels petits detalls. Jo em sento curada, vaig molt segura a cada control, i el llaç que em va unir tota la vida al meu germà és més fort ara. Li agraeixo en silenci cada dia que em llevo.
Em va costar moltíssim arribar fins aquí, però vaig arribar, motivada sempre per la meva filla Juana, la meva parella i els meus pares, que es van fer càrrec de nosaltres i, per descomptat, gràcies als excel·lents professionals que des d'un principi em van atendre. El meu pla de futur és estar molt a prop de la meva filla. Tant de temps aïllada i lluny van fer que entengués com realment m'importa la meva família. Visc per i per a ells i desitjo amb tot el meu ser guanyar aquesta batalla.
Força per a mi i per a tots els que estem passant per això!