"Hola, la meva filla es diu Sofia, té 11 anys i som de Costa Rica. Sofia tenia el cabell llis i llarg, i un somriure embriagant. Corria d'un costat a l’altre amb la seva camisa de la selecció posada, la seva gola afònica pels crits, la seva pell eriçada per l'emoció.

24 hores més tard, aquesta mateixa nena estava internada a l'Hospital Nacional de Nens de Costa Rica.

Passats dos dies, els resultats d'un examen de medul·la òssia van revelar el què semblava incontrovertible i, al mateix temps, insospitat, el seu diagnòstic era: leucèmia mieloide aguda.

Ha passat poc més d’un any des de llavors, però la vida de la Sofia ha donat un tomb vertiginós que podria marejar a qualsevol. Ella mateixa ho sap. "Tot ha estat com massa intens", em diu, somriure perenne als llavis, mentre s'estira en una de les butaques que moblen la sala de casa nostra, amagada a les muntanyes al nord d'Heredia.

"Jo segueixo la meva vida normal, però tot ha passat rapidíssim", explica.

La Sofia no és una nena normal. No ho dic en un sentit negatiu ni, molt menys, pejoratiu. Tot el contrari: escric des de l'admiració. Un no espera que una nena d'onze anys parli amb tal soltesa, tal maduresa, tal prestància.

El 17 de febrer d'aquest any, vam rebre la notícia que havíem esperat des de la meitat del curs anterior: un últim examen de medul·la va determinar que la quimioteràpia havia estat exitosa. El càncer havia desaparegut del seu organisme i la nena estava curada: la vida, el temps, el món eren seus de nou. Per arribar fins aquí, però, va tocar recórrer un llarg camí carregat d'alts i baixos, d'extrems; un camí que no qualsevol suporta, no només a nivell físic sinó anímic.

Però una cosa està claríssima: la Sofia no és qualsevol. "Mai vaig plorar", recorda. La primera vegada que va ser internada, aïllada de tothom, la Sofia va llegir un rètol que esmentava els riscos de la malaltia relacionada amb la medul·la òssia. Astuta, es va valer del seu telèfon mòbil per buscar a internet claus sobre el seu patiment.

"Papi, jo tinc càncer?", Li va dir al seu pare. Geovanny no va contestar-li amb embuts: "No ho sé", li va dir llavors, "però sigui el que sigui anem a agafar-lo per les banyes".

I això és el que va fer la Sofia, justament: va agafar no només el càncer, sinó la vida mateixa per les banyes. Ella, propietària del seu propi destí, va decidir que una petita malaltia no seria rival pel seu ànim, el seu esperit i els seus desitjos de viure.

Tampoc ho seria el tractament imminent, que la va mantenir allunyada de la seva escola, dels seus amics i de la seva família durant més de la meitat d'un any. "Cada sessió de quimioteràpia era com un oponent. Com tornar a jugar contra Itàlia. I jo li deia, ja, creus que em guanyaràs a mí, quimio? Estàs molt equivocada ".

La Sofia va estar 8 mesos internada, amb blocs d'un mes de tractament i la deixaven sortir una setmana a casa seva.

Tot marxava molt bé després de la fantàstica notícia que la Sofia ja no tenia càncer. Va tornar a l'escola i tot anava molt bé, fins que va arribar el mes de setembre del 2015 on els hemogrames van començar alterar-se i va arribar a finals d'aquest mes la pèssima notícia que el càncer havia tornat. Va ser pitjor que la primera vegada, tornar a escoltar aquesta terrible notícia.

Ara l'únic que necessitava la Sofia era un trasplantament de medul·la òssia, ningú va sortir 100% compatible, cosa que també ens va posar molt nerviosos. La Dra. decidir que el millor era fer un trasplantament haploidèntic de la seva mare. Ara, el 19 de novembre, la Sofia compleix un any de trasplantada".

Angélica, mare de la Sofía.