La Susana, amb la seva família el 2010

- Quina era la teva situació personal abans de diagnosticar-te leucèmia? Quins eren els teus projectes? Què suposa el diagnòstic? Com l'assumeixes?

Em van diagnosticar la leucèmia a l'agost de 1991. Aleshores jo acabava de terminar els meus Estudis a l'escola i m'havia matriculat a la universitat per començar a estudiar Empresarials.

També en aquells dies m'encantava practicar atletisme. Havia quedat en dos ocasions subcampiona d'Espanya de 300 metres llisos i 300 metres tanques, i campiona d'Espanya de 800 metros llisos per equips a San Sebastián. Em deien que tenia molt bona trajectòria per participar a les Olimpíades de Barcelona del ‘92.

Estava de vacances a la platja i després a la muntanya quan vaig començar a trobar-me malament. Un dia tenia molta febre, un altre dia només dècimes, molts blaus... i sobretot estava molt cansada. Així que els meus pares van decidir tornar abans de les vacances i anar a Saragossa. Em van fer uns anàlisis de sang i em van enviar cap a casa. A les poques hores van trucar als meus pares per donar-los la notícia. Va ser molt dur per a ells.

Els meus pares em van dir que havien trucat de l'hospital i que m'havien d'ingressar perquè tenia una anèmia molt gran i que estaria hospitalitzada molts dies. Van preferir ocultar-me el diagnòstic. Jo crec que en el fons sabia el que em passava, però sentir la paraula "leucèmia" m'espantava. Poc a poc ho vaig anar assumint i la veritat és que vaig ser positiva: al meu interior sempre pensava que me'n sortiria.

El suport de la meva família va ser el més important. Sempre els tenia al meu costat i sempre amb un somriure a la cara. Les meves amigues tampoc van deixar de venir ni un sol dia a veure'm a l'hospital. I no em vull oblidar de l'equip mèdic tant de Saragossa com de Barcelona. Van ser increïbles: una entrega absoluta, un tracte humà impressionant.

- I el trasplantament? Explica'ns com va ser aquest procés.

El gener del ‘92 (les Olimpíades de Barcelona) em van dir a l'Hospital Miguel Servet de Saragossa que la meva medul·la havia fet remissió completa gràcies als tractaments de quimioteràpia que m'havien donat. Ja estava preparada pel trasplantament.

Vam anar a la unitat de càmeres d'aïllament finançades per la Fundació Josep Carreras a l'Hospital Clínic de Barcelona i em van fer totes les proves per preparar-me pel trasplantament.

En el meu cas, va ser un autotrasplantament de medul·la òssia. Em van extreure un litre i mig de medul·la de les meves crestes ilíaques al quiròfan amb anestèsia general i després van tractar aquestes cèl·lules i les van trasplantar en el meu cos. Primer em van donar quatre sessions d'una hora de radioteràpia i dos nits de quimioteràpia i, quan les meves defenses estaven a zero, em van fer el trasplantament.

La ràdio i la quimio van ser molt dures però, d'altra banda, estava molt contenta perquè sabia que el trasplantament era el què m'anava a salvar la vida.

- Un dels pitjors moments deu ser quan t'informen que el tractament de la leucèmia pot generar infertilitat. Com vas enfrontar-te a aquesta situació?

La nit d'abans d'extreure'm part de la meva medul•la per fer-me l'autotrasplantament, a la sala d'espera de l'hospital, vaig començar a parlar amb un altre pacient al qual també li farien un trasplantament i em va preguntar si havia congelat els meus òvuls perquè em quedaria estèril.

En aquell moment, tota la meva alegria pel fet de que anava a ser trasplantada se'm va ensorrar. El fet de saber-ho així va ser molt trist. No em va donar temps a que m'ho diguessin els metges i els meus pares.

Aquella nit no vaig dormir ni un minut, i vaig arribar a l'operació molt alterada, de fet els va costar molt anestesiar-me.

Al dia següent els ho vaig dir als meus pares i als metges i em van dir que la medecina no era una ciència exacta i que no sabien què podia passar. Els meus pares també ho van passar molt malament, em veien tant jove que no sabien què dir-me però sempre em donaven esperances.

- Algú et va explicar les possibilitats que tenies per quedar-te embarassada després de superar la leucèmia?

Un cop trasplantada i passats uns anys, quan m'anava a casar, li vaig preguntar a la doctora d'Hematologia si podria tenir fills i em va dir que era molt difícil perquè la radioteràpia i la quimioteràpia que m'havien donat era el màxim que permetia un cos humà.

La ginecòloga que ens tractava a les trasplantades em va comentar que em podia apuntar a la llista d'espera de donants d'òvuls i que hi havia la possibilitat que una altra dona em donés un òvul per poder tenir fills. Així que li vaig fer cas i em vaig apuntar. Em vaig posar a esperar que em truquessin però sense el convenciment de fer-ho.

Després de la leucèmia vaig estar deu anys sense tenir menstruació i, poc després d'aquest temps, vaig començar a tenir la regla per mi mateixa.

- Vas haver de recórrer a algun mètode de fecundació in vitro o et vas quedar embarassada de forma biològica? Què vas sentir quan et van dir que esperaves un bebè?

Em vaig casar amb un home meravellós i, evidentment, li vaig dir que no podria tenir fills. Ell em va dir que no em preocupés, que gaudiríem dels nostres nebots, que m'estimava tal com era.

Vam marxar de viatge de noces i a la tornada vaig estar dos mesos sense tenir la menstruació pero vaig pensar que eren irregularitats, com sempre, degut a la leucèmia. La meva germana em va comprar una prova d'embaràs i fins i tot em vaig enfadar amb ella perquè li vagi dir que jo no podia tenir fills. Al final em va convèncer, em vaig fer la prova i va sortir positiva. Era un embaràs concebut de forma biològica.

La Susana, fa uns anys, amb la Olívia i el Juanito

Estava tan emocionada! Estava a casa amb els meus pares quan me'n vaig assabentar i el primer que vaig fer va ser trucar al meu marit per donar-li la notícia. Tots estàvem molt feliços, no ens ho creiem.

- Vas haver de vigilar d'alguna forma l'embaràs per ser ex-pacient de leucèmia?

Quan vaig saber que m'havia quedat embarassada, vaig trucar a la Dra. Rovira d'Hematologia i a la Dra. Duran de Ginecologia de l'Hospital Clínic de Barcelona i ambdues em van dir que podia ser un embaràs completament normal.

I afortunadament així va ser. He de reconèixer que jo tenia una mica de mor per la medicació que m'havien donat, però també pensava que si Déu havia volgut que tingués un fill, sabia que seria un fill preciós. I així va ser. Va néixer l'Olívia, després el Juanito i fa dos anys nasqué la María. Són tres nens espectaculars i tenen molta salut.

- Ara que tens tres nens preciosos, què li diries a una dona que actualment estigui passant per un diagnòstic així?

Li diria el següent:

Moltíssims ànims! Han passat dinou anys des de que em van detectar a la leucèmia i la medecina des de llavors ha avançat considerablement.

Al principi se't cau el món a sobre, però amb la fortalesa que segur que tu tens i sobre tot el gran recolzament de la teva família i lo molt que resem, superaràs aquesta malaltia.

Com em deien els metges, la medecina no és una ciència exacta. Jo, durant molts anys, estava convençuda de que no podria tenir fills però estava molt emocionada d'haver aconseguit seguir endavant i tenir una altra oportunitat de gaudir de nou de la vida.

Afortunadament existeixen molts avenços per poder concebre un fill, i també està la possibilitat d'adoptar un d'aquests nens que es troben abandonats i els pots fer molt feliços. I sinó, s'ha de gaudir de la família i de la persona que tinguis al teu costat.

Sobretot, vull donar-te molts ànim i dir-te que no t'ensorris. Estàs en les millors mans i no dubtis que et curaràs, segur.

Amb tot el meu afecte, una ex-pacient de leucèmia que un dia va estar com tu.

Més informació sobre les hemopaties malignes i la fertilitat

Coneix altres testimonis de pacients i ex-pacients

Llegeix altres entrevistes amb ex-pacients sobre les hemopaties malignes i la fertilitat