Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Tamara

Em dic Tamara, tinc 29 anys i sóc de Vilafamés (Castelló). Al juliol de 2014 em van donar la notícia, tenia càncer. Em van detectar un limfoma no Hodking. És una de les pitjors notícies que pots rebre. En un primer moment tot el teu món s'ensorra, la teva vida i la dels teus familiars canvia radicalment però té solució.

El nostre objectiu era vèncer el càncer i per més que ploréssim no ho solucionaríem abans, així que l'actitud és molt important. L'optimisme i l'alegria formen part del tractament i cal treure les forces d'on sigui per aconseguir ser feliç. L'actitud positiva ens ha ajudat moltíssim, hem gaudit al màxim dels moments bons (perquè hi ha molts moments bons) i els no tan bons els hem passat com millor hem pogut. Amb el pas del temps la teva ment esborra els records més dolents.

El meu primer contacte amb la químio va ser el 18 de juliol del 2014. El tractament que em van assignar era de 6 sessions de químio cada 21 dies. Després de la quarta sessió vaig començar a tenir forts mals de cap i febre. Vam passar uns dies bastant angoixants fins que van confirmar el focus d'aquests símptomes. El limfoma m'havia afectat el sistema nerviós central. Es considerava una recaiguda i havíem de començar un altre tractament. Sí, tornàvem a començar!

En aquest cas la químio era una mica més dura, havia d'ingressar cada tres setmanes i durant cinc dies em subministraven la medicació. A més havien de combinar-la amb una químio intratecal que anava directament al sistema nerviós (es tractaven d'unes punxades a l'esquena). Gràcies als meus metges de l'Hospital General de Castelló, que em van agafar el punt, el dolor era el mínim possible. Aquests nous cicles estaven funcionant molt bé i quan finalitzessin em realitzarien un autotrasplantament de medul·la òssia.

Al Nadal del 2014, vaig acabar amb els cicles, em van realitzar totes les proves i estava neta. Jo em trobava fort i amb molt ànim, a punt per sotmetre’m a principis de febrer al autotrasplantament. Començava a veure llum al final del túnel. Però el càncer encara em tenia preparat un altre obstacle. Cinc dies abans d'entrar a l'habitació d'aïllament, vaig tenir una recaiguda. Aquesta notícia va ser demolidora per a tothom, no podia tornar a passar, semblava com si no em pogués curar mai. El meu cos acceptava els tractaments, eliminava el limfoma, però el limfoma era més fort i més ràpid que jo i tornava a aparèixer.

Van ser uns dies de molta desesperació sense saber com continuaríem però els professionals que tenim a la unitat d'hematologia sempre tenen un pla. El pla consistia a subministrar-me un nou tractament que havia sortit uns mesos abans i que només afectava les cèl·lules cancerígenes. Per tant, els efectes secundaris serien mínims i puc assegurar que fou així. Em trobava forta físicament i estava genial d'ànims. També van haver de combinar-la amb una químio intratecal. I el final de tot el procés era un trasplantament de medul·la òssia.

A finals de maig de 2015 vaig acabar el tractament, em van realitzar les proves i estava neta. Començava la recta final. El 30 de juny de 2015 em van realitzar un trasplantament de medul·la haploidèntic. El donant va ser el meu germà amb un 50% de compatibilitat. Vaig estar 24 dies d'aïllament amb la meva mare a la Fe de València. Van ser uns dies durs perquè no pots estar amb la família, no pots sortir de l'habitació. Però això era part de la meva recuperació. També em vaig traslladar gairebé tres mesos a viure a València (jo sóc de Vilafamés, un poble de Castelló), així estava més a prop de l'hospital per a les visites.

Van ser dies durs perquè trobava a faltar la meva família. Però després de gairebé 10 mesos del trasplantament, tot ha valgut la pena i tot, per molt dur que sembli, passa. Em trobo fenomenal, he tornat a néixer! Ja començo a fer una vida normal, vaig a les visites un cop al mes, i tot està sortint bé. Ha estat una etapa molt dura i encara em queda molt camí per recórrer però amb el suport de la meva família és tot més fàcil. Jo he viscut amb càncer però no he deixat mai que la por dominés la meva vida.

Hi ha molts avenços mèdics i el càncer no vol dir mort. És una malaltia durant un període de la nostra vida que té tractament i et cures. Gaudeixes molt més dels moments que t'ofereix la vida, t'ajuda a conèixer-te millor. Jo sóc més forta del que mai hagués pogut imaginar i tinc una família plena de lluitadors que són una pinya en els moments bons i dolents. Ara les meves prioritats són molt clares i dono importància a les coses veritablement importants.

Vull aprofitar per agrair a tota la planta d'hematologia i hospital de dia de l'Hospital General de Castelló (auxiliars, infermers, metges...) per cuidar-nos tant i fer que les nostres estades fossin el més agradables possibles, així com als professionals de la Fe de València per aconseguir que avui pugui realitzar els plans que he somiat.

També vull donar les gràcies a la meva família, sobretot als meus pares i germans, per acompanyar-me sempre i fer que els moments durs fossin més fàcils. Per descomptat que no m'oblido del meu xicot, per estimar-me tant, pensar sempre positiu i acompanyar-me en tot aquest viatge. Sé segur que tot el que hem viscut la vida ens ho recompensarà.

A tots els lluitadors, tot passa i per més negre que ho veiem sempre al final apareix la llum. No deixeu que la malaltia us tregui les ganes de viure. Cal ser fort i sempre amb molta paciència tot s'aconsegueix. Jo ho estic aconseguint! Molts ànims a tots!

Pàgina web actualitzada 15/03/2019 10:38:14