Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Entrevista

La Teresa té 39 anys, va néixer i viu a Mallorca. El juliol de 1986, quan tenia 14 anys, va rebre un cop molt dur per una adolescent: li van diagnosticar una leucèmia mieloide aguda (LMA5). Després de seguir el tractament de quimioteràpia i de sotmetre's a un trasplantament de medul·la òssia, va trobar-se sense saber-ho amb un problema de per vida: s'havia quedat estèril degut als fàrmacs quimioteràpics. Per ella, la solució, no exempta d'entrebancs, va ser una adopció internacional i, avui, és mare del Kailash, de 5 anys.

pacient Teresa

- Teresa, el 1986 et diagnostiquen una leucèmia aguda de mal pronòstic. Tenint en compte que en aquell moment hi havia menys informació i les tècniques mèdiques estaven menys desenvolupades, com reps aquesta notícia?

Tenia 14 anys i vaig rebre la notícia molt malament encara que mai vaig ser gaire conscient de la gravetat de la situació. Sempre vaig tenir clar que me'n sortiria. Vaig començar el tractament de quimioteràpia a l'Hospital Son Dureta de Mallorca amb el Dr. Miquel Morey. En aquell moment fer un trasplantament de medul·la òssia era encara més complicat que avui en dia. Des de l'Hospital Clínic de Barcelona ens van informar que no s'obtenien molt bons resultats i la comunitat mèdica apostava per un tractament de manteniment. Finalment, es va decidir no sotmetre'm de moment a aquell procediment.

El maig de 1987 vaig recaure. Fins a aquell moment, suposo que per la incongruència amb l'edat que tenia, mai vaig pensar que em podia morir però, després de la recaiguda, m'ho vaig plantejar. Va ser un cop molt dur per una adolescent. Aleshores em van traslladar a l'Hospital Clínic de Barcelona per fer-me un autotrasplantament de medul·la òssia. Encara que no el vaig arribar a conèixer, vaig coincidir amb Josep Carreras a l'hospital. Estàvem en càmeres d'aïllament adjacents.

- En algun moment t'informen de que el tractament que estàs rebent et deixarà seqüeles i segurament et quedaràs estèril?

En aquella època no deien res. No hi havia gaire suport psicològic en les unitats d'hematologia i, encara que estic segura que m'hagués anat molt bé, no vaig rebre aquesta ajuda. Els metges feien la seva feina però la malaltia no es tractava "com un tot" com avui en dia que els hospitals compten amb serveis de psico-oncologia.

Ningú em va explicar res i, un cop curada, va ser quan em vaig donar compte que no em tornava a venir la regla. Jo tenia una edat molt difícil i vaig reaccionar molt malament davant el fet de que no podria tenir fills. Era la època en que començava a relacionar-me poc a poc amb l'altre sexe i vaig creure que els nens em discriminarien per això. De fet, he trigat anys en acceptar aquesta situació, m'ha costat molt. De tota manera, i encara que segurament va ser un gest espontani, sí que recordo amb afecte unes paraules que em va dir el Dr. Jordi Sierra per animar-me: "si jo fos la parella d'una persona que s'ha quedat estèril, encara l'estimaria més".

- Una cop superada la malaltia, t'informen de les possibilitats que tens per tenir un fill?

Vaig anar a un ginecòleg a que m'expliqués les possibilitats i tot el tema de la fecundació in vitro però vaig pensar que allò no era per mi. Com no tenia parella, em vaig plantejar la possibilitat de tenir un nen sola i ho vaig tenir clar: volia adoptar. No sé si és una conseqüència de la malaltia però sempre he estat molt valenta i he tingut empenta. En aquell moment tenia una feina precària i en horari de tarda, per tant poc compatible amb la cura d'un nen petit. Jo sabia que era un procés llarg i que poc a poc la meva situació s'adaptaria a la meva futura condició de mare i així va ser. Ja ho diuen: els nens venen amb un pa sota el braç!

El 2004 jo tenia 32 anys i vaig iniciar el procés d'adopció amb molta energia. Vaig conèixer a moltes parelles que portaven anys intentant mètodes de fecundació sense aconseguir-ho i estaven esgotats emocionalment a l'hora de començar el procés d'adopció. Com és un procés llarg i complicat, és important tenir les piles molt carregades. A més, en el meu cas, es tractava d'una adopció monoparental i encara hi havia més impediments. Tot depèn dels requisits dels països d'origen dels nens.

- El fet de ser ex-pacient de leucèmia et va suposar algun problema a l'hora d'adoptar?

No. Com jo havia superat la malaltia feia anys, només se'm va demanar un certificat mèdic com demanen a tothom que inicia aquest procés. La única diferència és que a les altres famílies adoptants els sol·licitaven un certificat del metge de família i a mi em van demanar un de l'especialista, l'hematòleg en el meu cas. El Dr. Morey me'l va fer i em va recolzar en tot moment. Li ho agraeixo molt.

- Com va ser el procés d'adopció? Com vas informar-te i perquè vas triar el Nepal?

Primer vaig començar les gestions amb altres països. Les vaig fer a través de ECAI-Niños sin fronteras. A mi m'era absolutament igual la raça del nen. Només volia que estigués sa. Vaig començar iniciant tràmits a Colòmbia i el procés es va aturar. Després vaig intentar-ho a la Índia i, finalment, al Nepal. L'1 d'abril de 2007 vaig viatjar cap al Nepal per conèixer al Kailash.

Quan tot ja semblava bastant avançat, un canvi en el Ministeri de la Dona, la Infància i Afers Socials ho va parar tot. No m'ho podia creure. Ens vam unir moltes persones de diversos països europeus que estàvem patint una situació semblant per pressionar al govern nepalès, finalment, vam aconseguir accelerar el procés, juntament amb les gestions diplomàtiques del nostre país.

Després de molts problemes, vaig anar a buscar el Kailash amb la meva cosina Núria el 28 de febrer de 2008. La meva cosina és periodista i va relatar tot aquest viatge en un article pel diari en el qual treballava aleshores (llegir "Un hijo en el techo del mundo", de Núria Togores. Diario de Mallorca, 09/03/2008).

teresa paciente 2

La Teresa i el Kailash el 2008

- Ara que tens un nen preciós, què li diries a una dona que actualment està passant per un diagnòstic així?

Li diria que les persones poden ser felices sense cap nen, amb un, amb dos o amb vuit. Tenir fills no és cap mandat social i cada persona ha d'escollir què vol. L'experiència d'adoptar va ser molt enriquidora però també molt dura. Tanmateix, s'ha de pensar que els requisits de cada país per adoptar van canviant i tot pot millorar. La veritat és que per mi ha estat una alegria immensa, una realitat molt gratificant.

Ara el Kailash té 5 anys i és un nen molt sociable. Li agrada l'escola, parla català i castellà i té molts amics. D'aquí a poc anirem a la Índia junts. Hem fet diversos viatges tots dos sols i ens ho passem molt bé. És un nen molt independent i autònom.

Qualsevol dona s'ha de convèncer que, sigui quina sigui la decisió que prengui, aquesta és la bona. Ha d'agafar coratge i determinació i, per més difícil que sembli, ha de saber que el resultat ha de ser positiu. Quan jo passava pel periple i la incertesa de l'adopció, les famílies que ja tenien un nen o nena adoptat, em deien que quan jo tingués el meu aquí tot aquest patiment desapareixeria i així ha estat. Quan jo estava malalta, la meva mare em deia que ho havia de viure com un parèntesi, que era una situació transitòria. De la mateixa manera que la curació esborra tot el patiment de la malaltia, el Kailash va esborrar tot el patiment dels tràmits i l'espera. Si hagués de determinar els dos moments més durs i més gratificants de la meva vida, no en tindria cap dubte: malaltia/curació i tràmits i espera de l'adopció/arribada del Kailash.

Més informació sobre les hemopaties malignes i la fertilitat

Coneix altres testimonis de pacients i expacients

Llegeix altres entrevistes a expacients sobre les hemopaties malignes i la fertilitat

Pàgina web actualitzada 15/07/2018 22:38:37