Toni
Per a mi, ara és un moment molt especial: sé com em trobo avui, però no sé com m'aixecaré demà. Així que cada dia és un regal que cal gaudir.
Abans de res, vull esmentar a la meva dona, perquè jo pateixo la malaltia, però ella porta un pal psicològic que és duríssim. I sempre hi és, sense dubtar-ho, i al costat del meu fill, fan que pugui amb tot.
I què dir de la família i els amics? La veritat és que m'he sentit sempre molt recolzat per ells. Tinc unes amistats que possiblement no mereixi, i des d'aquí vull donar-los les gràcies. Molts d'ells no van dubtar a fer-se donants de medul·la òssia, així que mil gràcies a tots ells. US ESTIMO, GENT!
I, finalment, no vull deixar passar l'oportunitat d'agrair a tot l'equip mèdic de l'Hospital Clínic tot el que han fet per aconseguir que aquest procés sigui més fàcil. Gràcies per tot l'afecte i la professionalitat!
La veritat és que ho porto tan bé que vaig decidir explicar la meva història a la xarxes socials perquè la gent que pateix càncer no es quedi tancada, perquè s'animi i intenti sortir i gaudir cada dia del sol, de l'aire, o d'un simple cafè. Em sento afortunat per tenir aquesta malaltia i poder explicar-ho, per haver descobert una altra forma de viure. I, encara que la meva vida no és gens fàcil, la mort per mi que segueixi esperant, que jo no tinc pressa ...
Actualment estic amb la quimio en pastilles i, en teoria, en un futur aniré a un trasplantament de medul·la òssia. Com he comentat abans, difonc la meva història per animar a altres malalts i perquè la gent aprengui què és la donació de medul·la realment, ja que hi ha un gran desconeixement. Deixo algunes fotos, però no són de l'hospital. Són de les meves mini vacances, d'un dia de cafè, o d'algun sopar, perquè veieu que una persona amb càncer també pot gaudir dels seus moments. Gràcies a tots i totes els i les que dediquin uns minuts a llegir això! Tant de bo cada vegada siguem més malalts difonent la nostra vida per conscienciar la gent!
Com explicar la meva experiència amb el limfoma? Molt bona pregunta. Són tantes vivències, experiències i sentiments que em resulta difícil poder plasmar-ho en lletres.
Em dic Toni i actualment lluito contra el meu segon limfoma en tres anys. Si, heu llegit bé, dos limfomes en tres anys, quina sort la meva, oi? Tot va començar fa tres anys amb unes proves rutinàries quan ens van donar la gran notícia: "tens un limfoma del mantell". Per les proves mèdiques i els comentaris dels metges sabíem que buscaven un tumor, i tant que el van trobar.
Com abans de donar-nos la notícia vaig passar per tres setmanes de proves, esperant els resultats, tant a la meva dona com a mi, ens va donar temps a mentalitzar-nos. Encara recordo la cara de la meva otorrina, la Dra. Sara Cardelús (va ser ella qui va descobrir el limfoma), quan va veure que la Mari, la meva dona, i jo, fèiem broma davant tan dràstica notícia. Es va quedar una mica al·lucinada. I així és. Ens ho prenem de la millor manera possible, sempre hem estat molt positius davant de tota aquesta merda. La veritat és que no sabíem quin era el següent pas a seguir, i aquesta doctora ens va assessorar fantàsticament. Li dec mitja vida i per descomptat segueixo en contacte amb ella, ja que ha passat a formar part de la meva vida d'una manera molt especial. Molt possiblement gràcies a ella segueixo avui aquí. Així que, mil gràcies Sara!
El meu limfoma és dels cabrons, dels fotuts de combatre. Vam començar fa tres anys amb quimio per vena, anades i vingudes a l'hospital, una quimio molt dura. Cada vegada que anava al control, als tres dies de la quimio, per veure com estava de plaquetes, glòbuls i altres; gairebé sempre m'havien de fer transfusions de sang, almenys un parell de bosses, i una de plaquetes.
Als quatre mesos de tractament, al TAC de control, van veure que aquella quimio no estava fent res, no podia amb el tumor. Així que van fer un canvi de tractament i vaig passar a fer quimios ingressat a l'hospital. Van ser setmanes eternes d'ingressos, entrades i sortides de l'hospital. Però aquesta vegada va anar bé, així que va merèixer la pena. I al final de tot el procés ens vam enfrontar a un autotrasplantament. Possiblement la pitjor experiència de la meva vida. Vaig tenir uns dies dolentíssims, en què, si no hagués estat per la meva dona, possiblement hagués tirat la tovallola. Gràcies a Déu (i no sóc creient), tot va sortir bé.
En teoria, segons els estudis, això de l'autotrasplantament hauria de durar uns 8 anys abans de tenir una recaiguda, però no, en el meu cas no, la mort em persegueix i als tres anys, zasca!! Aquí està una altra vegada. Així que ara em toca batallar de nou. Aquesta vegada les investigacions han millorat tant que la quimio és en pastilles, molt més còmoda que la quimio per vena, ja que no et deixa tan afectat.
I aquesta és la meva història mèdica, però ara anem a l'emocional ...
El fet de tenir càncer és una notícia devastadora. Uffff. Em moriré? Què em passarà? ¿I la meva família? ¿La meva dona? El meu fill?
La veritat és que jo sempre ho he portat molt bé: faig broma sobre la mort, he après a conviure-hi (sé que molts no entendreu la meva forma de pensar), i quan arribes a aquest extrem és meravellós. Li perds la por a moltes coses, sobretot al futur incert, o el que és el mateix, a aquesta pregunta: "em moriré?". La veritat és que ni m'ho plantejo, no perdo massa temps pensant en això. Prefereixo dedicar el temps que estigui aquí a gaudir de cada dia tot el que pugui, a viure cada instant.
La gent que tenim càncer coincidim en el mateix: ens canvia la vida, i la vivim més intensament. Apreciem i valorem moltes més coses a les que abans no li donàvem la més mínima importància. Jo dic, i sé que sona estrany, que em sento afortunat d'haver tingut aquesta malaltia passi el que passi amb mi, perquè he descobert uns sentiments i una altra forma de viure, que només nosaltres sabem i entenem.
Per a molts de vosaltres el simple fet de prendre el cafè al matí és una cosa rutinària. Per a mi cada matí és un regal, i sortir a prendre el cafè amb la Fosca, la meva gosseta, és una experiència meravellosa. O, simplement, quan algun amic m'avisa que em ve a veure, és el gran moment del dia, i no obstant això, per a molts serà sempre rutina.
Més informació sobre el limfoma de cèl·lules del mantell en el document de la Leukemia & Lymphoma Society, AQUÍ.