Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Toni

Toni paciente 3

El meu nom és Toni, tinc ara 38 anys, i se'm va diagnosticar Leucèmia Promielocítica Aguda el 4 de maig de 2007.

Just una setmana abans vaig tenir el primer signe de que alguna cosa no anava bé: un petit sagnat pel nas. No li vaig donar massa importància en el moment inicial, però a l'endemà, a l'unir-se-li un altre petit sagnat en les genives, sí em vaig preocupar. Vaig anar a urgències i em van aconsellar fer esbandides bucals i posar-me un tap al nas... tal com sona. Els dies següents em van sortir multitud d'hematomes en braços i cames i ja no havia cap dubte que alguna cosa no funcionava al meu cos.

Aquell 4 de maig, divendres, se'm va parlar clar, just el que jo volia. Càncer és una paraula que fa por, abans i ara; en el meu cas, Leucèmia em semblava més greu si cap. Del xoc inicial, en tot el dia vaig ser incapaç de pronunciar la paraula Leucèmia, era com si la meva ment no em permetés repetir-la. Aquest dia va ser caòtic, el que va començar com un dia que jo esperava fos normal (la idea inicial era anar a urgències i després anar a treballar) es va transformar en una explosió d'informació, dades, proves, mèdics, pors... i quimioteràpia. Un halo de nostàlgia embolica tots aquests records, com si, malgrat la gravetat del tema, fos un record positiu. De fet, així ha de ser, si estic contant-lo 5 anys després.

Amb 33 anys, casat, amb una filla de tres anys i una nena d'un, amb un treball que ens permetia tenir una vida més o menys còmoda i tranquil·la, la malaltia va canviar la meva vida 180 graus. Vaig estar un mes a una habitació d'aïllament, sense poder tocar, fer petons, abraçar a les meves filles... recordo que, si per alguna cosa volia seguir vivint, era per veure-les créixer, perquè no es quedessin sense pare tan petites. En aquest moment, la idea de deixar òrfenes a les meves filles, el fet que amb el pas del temps arribessin a no recordar qui va ser i com es va comportar el seu pare, em feia patir molt més que la pròpia malaltia o el fet de que era la meva vida la qual estava en joc.

Les veia en la gespa de l'hospital, a través de la finestra, i les veia jugar, riure, córrer, alienes a la situació tan complicada que vivia tota la família. Jo les veia, però elles no em veien a mi. La distància (4ª planta) i els cristalls tintats, feien de cruels elements en la nostra contra. Amb el pas dels dies, l'enginy va ajudar a superar l'adversitat, vaig demanar una llanterna i des de dintre de l'habitació feia senyals lluminosos amb ella. Mentre parlàvem per telèfon, la meva filla major, Paula, em deia "si, papà, veig la llum, si que la veig".

Després d'aquest mes inicial, el més dur, vaig tornar a casa amb unes mesures de protecció extremes:  mascarella, capell, guants i camisó eren companys de vestuari de forma permanent. Per a minimitzar l'impacte que suposava per a les meves filles el fet de conviure amb un pare vestit a tota hora de malalt, jugàvem a metges, jo, el Dr. García, atenia a les seves filles i a les nines de les seves filles. De nou l'enginy ajudava en la enrevessada situació, i estar amb les meves filles Paula i Carla em donava vida.

La meva vida va canviar. 2 anys i mig de tractament, infinitat de transfusions i continus viatges casa-hospital-casa, han condicionat la meva vida posterior. Una vida que, encara que poc té a veure amb la qual tenia anterior al 2007, m'ofereix l'oportunitat de fer coses que abans no podia. Fer teatre, estudiar o entrenar a un grup de nenes de bàsquet ocupen part del meu temps. Estar amb la meva família i amics, i dir-los que els estimo ocupa un altre trosset. Fer tot el possible perquè les meves filles siguin felices amb el seu pare és la meva principal ocupació/preocupació a dia d'avui.

Toni paciente 1

(Abril 2012), juntament amb les meves filles, la Paula i la Carla.

Vull acabar aquesta història, la meva història, tan semblant a la de moltes altres persones, tan diferent a altres tantes, donant les gràcies a tot el personal de l'Hospital de Manacor i de l'Hospital de Són Llàtzer, de Palma, que en algun moment van tenir contacte amb mi, des d'infermers al personal de neteja o de cafeteria i a l'equip d'hematòlegs. Tots ells van fer tot quant van poder perquè el meu pas per hospitals fos el menys traumàtic possible.

Només em queda dir-te a tu, que dónes sang i/o plaquetes, que les meves filles mai podran agrair-te prou que creixen sabent qui és, i com les estima el seu pare.

Toni

Si vols informar-te sobre què és la donació de medul·la òssia per ajudar a persones com el Toni (i molts altres pacients) a tenir una oportunitat de curació, fes clic AQUÍ. Recorda que la donació de medul·la òssia és altruista, anònima i universal. Si t'inscrius com a donant de medul·la òssia, has d'estar disposat a fer efectiva la donació per a qualsevol persona del món que ho necessiti. Si vols més informació, escriu-nos a donants@fcarreras.es o truca'ns al telèfon gratuït 900 32 33 34 .

També pots fer-te soci de la Fundació Josep Carreras. Amb molt poc, ens ajudaràs a continuar investigant.

Pàgina web actualitzada 15/03/2019 10:38:10