Complia 31 anys i, tot i que estava sotmesa a proves mèdiques, no sabia el que la vida m'anava a oferir un mes després.

Després de tres mesos, els metges van donar amb un diagnòstic inesperat fins i tot per a ells. Ho van definir com un cas diferent als altres. Els meus símptomes no apuntaven a aquest final: Limfoma de Hodgkin. Quan el metge em va dir que tenia un Limfoma de Hodgkin, jo mai havia escoltat abans aquest nom. Amb sensibilitat, però també amb fermesa, em va explicar què m'estava passant i el què em passaria...

Aquest dia, la meva vida i la de la meva família van canviar i van començar a ser una altra. Només podia pensar 'per què a mi?', amb tanta gent que hi ha al món. No entenia per què la vida em posava una prova tan dura.

Vaig començar el tractament de quimioteràpia, un tractament dur i llarg (així ho va descriure el metge) amb caiguda del pèl i possibles nàusees, entre moltes altres coses. Però això seria el que em guariria i em retornaria la qualitat de vida.

El tractament m'ho administrarien a través d'una via al braç que l'hauria de dur gairebé vuit mesos. Això m'anava a privar del que més m'agrada fer, el meu treball i hobby: nedar i el mar. No podia ni imaginar que no podria fer-ho. Em vaig sentir desesperada. Era el pitjor que em podien haver dit: no podria nedar en molts mesos.

El tractament va ser com ho va descriure el metge: dur, molt dur, i llarg, molt llarg. Van ser setze sessions de quimioteràpia, vuit mesos de nàusees de principi a fi. Podria explicar coses molt més dures però vaig decidir que em quedaria només amb les coses bones que vaig viure, perquè també les hi ha hagut.

Vaig haver d'aprendre a gaudir amb més intensitat dels dies que em sentia bé, a gaudir dels meus pares i de les seves cures, a aprendre a deixar que em cuidessin (com deia la meva doctora: 'aprendre a viure com una marquesa i deixar de fer-me la nedadora') i a deixar estimar-me pels meus amics que sempre han estat aquí.

La meva recuperació va ser lenta però, a poc a poc, vaig recuperar el meu pes i la meva forma física. Faig revisions periòdiques i van sortint bé, no vull ni pensar que aquesta bestiola pot tornar a la meva sang, a la meva vida.

He après a valorar cada cosa com es mereix. El més important és la salut i, amb ella, pots aconseguir tot la resta.

Després de totes les coses que he viscut, la meva vida actual ha cobrat més força i he incorporat noves coses a les quals feia abans. Una experiència així et marca per a tota la vida. A mi m'agrada recordar tot el que vaig passar, per a no oblidar per què la meva vida té el sentit que té avui.

He tornat al meu treball com a monitora de natació, he tornat a nedar i a poder competir més i millor. De nou, sóc NEDADORA.

He pogut complir un dels meus somnis al costat d'una amiga molt especial: fundar un club de natació on visc, a Salou, i ensenyar a molts nens l'amor per la natació a través meu i de tot el que em van ensenyar els meus entrenadors.

Amb aquest resum de la meva història vull donar ànims a totes les persones que estan passant aquests moments dolents de la malaltia. Vull transmetre'ls que no perdin l'esperança de guarir-se, perquè poden complir tots els seus somnis, i que mai oblidin qui són: "PERSONES ESPECIALS PERQUÈ LA VIDA ELS VA TRIAR A ELLS".

Vanesa

Si vols informar-te sobre què és la donació de medul·la òssia per ajudar a molts pacients de leucèmia a tenir una oportunitat de curació, fes clic AQUÍ. Recorda que la donació de medul·la òssia és altruista, anònima i universal. Si t'inscrius com a donant de medul·la òssia, has d'estar disposat a fer efectiva la donació per a qualsevol persona del món que ho necessiti. Si vols més informació, escriu-nos a donants@fcarreras.es o truca'ns al telèfon gratuït 900 32 33 34 .

També pots fer-te soci de la Fundació Josep Carreras. Amb molt poc, ens ajudaràs a continuar investigant.