Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Vicente

Vicente paciente de aplasia medular

Hola, sóc el Vicente i vaig ser diagnosticat d'aplàsia medul·lar el setembre passat (2011), després de mes i mig sense saber exactament què era el que em passava.

Havia estat un mes d'agost genial. Vaig estar als Pirineus amb la meva família, la meva dona i els meus dos tesors d'un i quatre anyets. Feia excursions per la muntanya amb el xiquet a la motxilla, havia muntat a cavall, pujat en canoa... Vaja, tot sense notar res.

Quan vaig tornar a casa, vaig rebre els resultats de l'examen mèdic rutinari del treball. Els vaig estar mirant i vaig adonar-me de que alguna cosa no anava bé, per la qual cosa vaig consultar immediatament amb un metge i em va enviar d'urgències a fer-me una analítica. Aquest mateix dia ja vaig quedar-me ingressat. Havia arribat amb quatre mil plaquetes i l'hemoglobina molt baixa. Ningú s'explicava cóm no tenia símptomes i tots em comentaven que havia tingut molta sort d'haver arribat a l'hospital.

Al dia següent em van fer una punció de medul·la i, sorprenentment, no va aparèixer cap malaltia greu. No sabien exactament a què es devien aquells nivells tan baixets. Em van donar l'alta i vaig continuar amb revisions ambulatòries. Vaig començar a prendre corticoides i tot va començar a pujar però als vint dies i en una revisió havien tornat a caure pel terra tots els nivells. Per aquest motiu vaig tornar a ingressar i van començar a fer-me tot tipus de proves, fins que finalment em van diagnosticar aplàsia medul·lar.

En aquell moment no coneixia res de la malaltia però els metges em van anar informant, al mateix temps que em comentaven que el millor seria fer un transplantament de medul·la i que estudiarien la compatibilitat amb les meves germanes.

Tot va anar molt ràpid i en quatre dies vaig saber que una de les meves germanes era compatible amb mi. Aquest dia em va tocar la loteria, la de veritat... amb el pas del temps me n'he adonat de la importància que va tenir aquell dia per a mi.

A partir d'aquí, vaig començar tot el tractament previ i, finalment, el 14 d'octubre del 2011 es va fer el transplantament: començava una vida nova, una lluita dia a dia que em faria cada cop més fort, més feliç.

A hores d'ara tot va per molt bon camí i cada dia penso en arribar a la meta, en que cada cop queda menys, en la sort que he tingut amb aquesta compatibilitat.

La veritat, del que més orgullós estic es d'haver sabut des del primer dia cóm afrontar aquesta situació. Havia arribat i havia d'afrontar-lo de la millor forma possible, amb força, amb molt d'ànim i amb il·lusió. No podia permetre que la gent que em rodeja, la meva família, els meus amics... em veiessin sofrir i que sofrissin ells per mi. Per tots ells i especialment per als meus dos xiquets havia de donar-ho tot des del primer moment.

Tot això és el que et fa veure la vida d'una altra manera. Et fa veure el que realment importa en aquesta vida i què es el que té una importància relativa. Et fa ser més feliç dia a dia i et dona una força descomunal per a afrontar qualsevol situació que es produeixi.

I el que tinc pensat pel futur immediat es VIURE, gaudir del dia a dia, de qualsevol moment, de qualsevol petit detall. I, tan d'hora rebi l'alta, el primer que faré serà anar-me de viatge a Disney amb la meva dona i els meus fills, viatge que teníem preparat pels dies que em van diagnosticar la malaltia i el qual vam haver de suspendre. Els hi dec i aquesta serà la meva meta.

A partir d'aquí també m'agradaria lluitar per ajudat a tots aquells que tinguin una malaltia hematològica, sobre tot en la conscienciació als ciutadans de la importància de la donació de medul·la òssia, per a que tots aquells que estiguin a l'espera d'un donant compatible puguin veure el seu somni complit.

I, per últim, també vull destacar la possibilitat que he tingut d'estar en contacte amb molta gent en situacions similars a la meva a través de les xarxes socials, sobre tot del Facebook, amb la pàgina de la Fundació Carreras i també dels companys de Pelones peleones, la veritat, han estat de gran ajuda i ho recomano a tot aquell que estigui en una situació semblant.

Sense més, m'acomiado i molts ànims a tots i a totes.

QUE NINGÚ DECAIGUI!

UNA ABRAÇADA,

Vicente

Pàgina web actualitzada 15/03/2019 10:38:10