Hola a tots, em dic Víctor M., tinc 27 anys i sóc pacient de LNH de cèl·lules B, encara que a hores d'ara estic curat. Espero que contant la meva experiència personal pugui servir d'ajuda a algú.

Tot va començar el mes de setembre amb un petit dolor a l'esquena que amb el pas del temps es va anar accentuant cada cop més, fins el punt que, el dolor, també va irradiar cap a les meves cames. Després de vàries visites a urgències i al metge de capçalera tot apuntava a una hèrnia de disc. La solució pel diagnòstic, una ressonància, però degut a la passivitat de la seguretat social o al overbooking, trigaven massa en fer-me la prova així que vaig decidir anar a un traumatòleg privat i aquí és on comença la meva història.

Un cop a la consulta del traumatòleg, i després d'un reconeixement previ, va decidir fer-me una ecografia, textualment, "per rutina, ja que tenim l'aparell, aprofitem-ho" i quina va ser la seva sorpresa quan en mig de l'ecografia descobreix una massa d'uns 8x7x7 cm. al ventre i em diu que no m'espanti però que ha de fer-me un TAC urgent. Evidentment em vaig espantar i al dia següent vaig fer-me un TAC de pagament, el qual ja va revelar una massa de 7x9x6.5 cm. a la zona retroperitoneal i tot apuntava a un Limfoma de Hodgkin segons l'informe del radiòleg.

Amb aquest informe vaig anar a urgències de l'hospital Clínic de Santiago de Compostela (CHUS), em van ingressar i després de moltes proves, TAC, PET, ressonància, ecografia, biòpsia de la massa... (és important que sapigueu que no heu de tenir por de cap d'aquestes proves ja que no fan cap mal, són molestes però no fan mal, quan els professionals diuen que no són doloroses creieu-lo perquè és veritat) em van dir el que tenia, un Limfoma no Hodgkin de cèl·lules B difós d'alta agressivitat, estadi IV-Bulky-A i que, a més d'aquesta massa abans comentada, tenia una altra massa epidural i paravertebral que m'afectava a les vèrtebres L2-L3, i per això em feia mal l'esquena.

Em van portar llavors a la planta d'hematologia i va ser allà on em van explicar en què consistia la meva malaltia i quin seria el tractament; 6 cicles de quimioteràpia separats per 14 dies cadascun. Vull dir que jo en aquells moments estava totalment perdut en tots els aspectes, és normal quan no saps el que t'espera, i el que m'esperava era menys dur de la idea que tenim del càncer i la quimioteràpia.

Doncs bé, vaig començar amb el primer cicle que el vaig posar repartit en 5 dies, dels quals els tres primers bé però els dos següents molt malament, amb marejos, però això tan sols em va passar al primer cicle.

Quan vaig acabar el primer cicle em van enviar a casa i després, els cinc dies següents els vaig posar de forma ambulatòria, a l'hospital de dia, cada 14 dies. Quan em tocava, arribava pel matí a l'hospital, anàlisis de sang, veure resultats i va, les meves 5 horetes de quimio (que es porten perfectament, jo inclús em dormia) i quan acabava, a casa fins 14 dies més tard quan em tocava el següent cicle, i així un després de l'altre fins a completar els 6 cicles.

Personalment jo al quint dia després de la quimio era quan pitjor em trobava, no és que et faci mal, però et sents molt apagat, sense ganes de res, molt cansat i aquestes coses, però vaja, són un parrell de dies que es passen malament i la resta es porten bé.

Després d'acabar amb la quimio vaig fer-me un altre TAC i un PET i el dimecres 14 de març de 2012, després de veure els resultats, em van dir que estava completament curat però que tenia que passar a seguiment perquè la malaltia pot rebrotar, però que si passo el primer any bé després és més difícil que torni a aparèixer. I ara estic pendent de la ressonància per veure cóm tinc les dues vèrtebres.

En resum, que vaig espantar-me molt quan em van dir el que tenia però jo crec que més per no saber a què m'enfrontava, de fet, si recaic, evidentment seria un pal molt gran, però no tindria por perquè ja sé el que és, i el que és, és que espanta més la paraula que la malaltia. Així que molts ànims a tots els que ho esteu sofrint i no us vingueu avall, que l'optimisme i la força de voluntat són tan importants com la quimio per a recuperar-se.

Una abraçada a tots i, si m'ho permeteu, una altra mort fort als meus pares i a mon germà que van ser claus en la meva recuperació i als quals estaré eternament agraït.

Víctor