Virginia
"Ànims, preciosa, la leucèmia es cura!"
Amb aquestes paraules màgiques la meva tieta em feia sortir del xoc de rebre el diagnòstic d'una leucèmia mieloide aguda a 1.800 quilòmetres de casa. Sis paraules a la pantalla del mòbil que es van gravar al meu subconscient com un missatge subliminal i que resumeixen sis mesos a l'hospital. Perquè si ella que és metgessa ho diu, deu ser veritat, oi?
Una miqueta de "Teràpia d'amor" enviada per la Virgínia
Aquesta deu ser la cinquena vegada que reescric aquesta carta, però han passat tantes coses que no sé per on començar. Vaig començar a escriure-us-la el juny, poc després que la meva mitja taronja intervingués per donar-me cèl·lules mare: la meva germana bessona, la Laia, va fer de comodí del meu donant no emparentat quan una reacció al tractament previ al trasplantament va provocar que la situació es compliqués moltíssim a l'últim minut. Ni en Superman hauria vingut tan ràpid, ni ho hauria fet tan bé.
La Virginia i la seva germana bessona, la Laia, a l'hospital.
Em van diagnosticar leucèmia el gener del 2009, a Berlín, on visc des de fa anys i on vaig decidir quedar-me per rebre el tractament. Si tot això en si mateix és dur, imagineu-vos-ho tan lluny de casa i a vint graus sota zero. Simplement no hi ha paraules per agrair tot el que han fet la meva família i els meus amics durant tot aquest temps, però confio que ells saben que aquesta victòria és tan meva com seva.
La Virgínia, sota l'atenta mirada de la seva germana, rapant-se els cabells.
Perquè ara estic bé, molt però que molt bé. Avui torno de les meves primeres vacances "a casa" des que va començar tot: dos mesos meravellosos a Barcelona durant els quals he gaudit moltíssim de tot i de tothom. I demà, a primera hora, directa al metge que em facin la tercera punció de control: jo tota sola i en metro, que ara ja és bufar i fer ampolles. Cal controlar... i que em donin l'alta! I em fa tanta il·lusió tornar a començar que no hi haurà blast que em pari.
La Virgínia, visiblement recuperada, amb un amic.
Ànims, companys, la leucèmia es cura!
El camí és una pujada dura, però les vistes que es veuen al final valen tot l'esforç i més. Els meus trucs? Primer de tot, no voler tenir fe en què tot sortirà bé, sinó tenir-la. En segon lloc, oblidar que darrere la porta hi ha un passadís d'hospital: sempre acabàvem embolicant la troca als alemanys, i mira que en són, de seriosos, ells! (que si classes de ball, de francès, sessions de guitarra, de fotos, de cinema...). I, tercer, no pensar en el que no pots fer, sinó en el podràs fer d'aquí a no res (com un piscolabis en una terrasseta!).
Cada pla, cada rialla, cada segon en què no hi penses, estàs donant un bon cop per l'esquena a l'enemic. I com més grans siguin...
Virgínia
Final feliç! Celebració del 30è aniversari de la Virgínia a Berlín, amb els seus amics de Barcelona, l'agost passat.