Hola, el meu nom és Yamila i sóc argentina, de San Pedro, Buenos Aires. Vull explicar-vos la meva experiència amb la meva malaltia, Limfoma de Hodgkin.

Va ser l'any 2002, amb 20 anyets. Em va començar a picar molt el cos i van començar a sortir-me taques a la pell. No li vaig donar importància i em vaig tractar amb cremes. Un matí de maig, em vaig despertar amb mal de coll. Vaig creure que eren angines i em vaig anar a rentar la cara quan vaig sentir que alguna cosa pujava per dalt. Em vaig mirar i em vaig tocar el coll i tenia dos ganglis infladíssims. Li vaig ensenyar a la meva mare, qui em va mirar amb terror i em va portar ràpidament a urgències.

El metge em va mirar i em va dir que segurament era toxoplasmosis. Em va manar a fer una anàlisi i em va donar antibiòtics. Vaig anar a buscar els resultats però van ser negatius; no era toxoplasmosis. El metge em va dir que de vegades el diagnòstic trigava a sortir i ja em van advertir que si no era toxoplasmosis, podia ser una infecció gran però no em va dir el què. Llavors jo seguia tranquil·la sense imaginar el que podia arribar a ser. La segona anàlisi va tornar a sortir negativa. El metge va canviar la cara i em va enviar a fer una radiografia i una tomografia.

Durant aquells dies, es notava que la meva mare estava molt espantada però no em deia res i jo seguia sense saber el que podia arribar a tenir. A la radiografia va sortir una cadena de ganglis que m'embolicaven el coll i arribaven fins als mediastins. Li vaig portar tot a un patòleg i a un oncòleg encara que jo seguia en el meu núvol i no m'imaginava què era. La meva mare aquell dia, abans d'anar a treballar, em va fer una abraçada forta i tenia els ulls plorosos. Crec que ella sempre ho va pressentir. Vaig anar al metge amb el meu pare i allà em van donar el diagnòstic. Em van dir que tenia un tumor que s'anomenava Limfoma de Hodgkin i que estava tot bé, que ho havien agafat a temps i que en sis mesos estaria guarida i l'única cosa dolenta que em passaria seria que es cauria el pèl.

El meu món es va desmuntar i no sabia cap a quin costat córrer. Vaig sentir por, angoixa, vaig preguntar-me per què a mi... Va ser el primer cop que vaig veure plorar al meu pare, molt estripat i això em va fer reaccionar. Al segon de donar-me la notícia em van fer la primer punció de medul·la òssia i em van enviar a casa. Aquest dia vaig plorar tot el dia i els meus pares també. Semblava el meu enterrament. L'endemà em vaig aixecar amb ells amb ganes de guanyar la batalla. Em van fer una cirurgia menor per a treure un gangli i estudiar-lo i de seguida van començar les quimioteràpies.

A la setmana vaig començar a perdre pèl cada cop més fins que em vaig decidir i vaig trucar a la meva millor amiga perquè em pelés. Va ser terrible per a mi, perquè sóc dona, i com tota dona sóc coqueta, però no vaig plorar. Feia bromes i a la meva amiga li tremolaven les cames. Les quimios les vaig dur bé, van ser suportables per a mi. Vaig acabar el cicle de sis mesos i havien desaparegut els ganglis del coll però em quedava el gangli dels mediastins. Llavors van decidir fer-me radioteràpia i com el gangli era fort van decidir fer-me un autotrasplantament de medul·la òssia que va ser la meva salvació. Vaig estar un mes internada. Ho vaig dur molt bé i tenia un equip de metges excel·lents que em van cuidar molt bé.

A l'any del meu autotrasplantament vaig conèixer a l'amor de la meva vida, el Cristian. Amb ell vaig assolir el meu somni més preciós, em vaig convertir en mare, que era la meva major por perquè sempre em deien que per l'agressivitat del tractament no podria tenir fills. No obstant això, va arribar sense tractament i sense no-res; el millor de la meva vida!

El 12 de desembre de 2007 va arribar a la meva vida per a regalar més vida, la Mia. Va ser el millor regal que vaig poder haver-li fet als meus pares després de tant sofriment.

No us desanimeu i mai perdeu les esperances perquè tot es pot assolir. Sigueu forts i doneu-li batalla a aquesta malaltia. Sigueu positius; el tractament és dur però és pel nostre bé.

Avui dia, em trobo amb deu anys de remissió completa. A l'abril faré 31 anys i la meva filla té 5 anyets. Sóc feliç, gaudeixo de cada dia com si fos l'últim i li veig el costat positiu a les coses, que per alguna cosa passen. Petons i abraçades a tots des d'Argentina!