La meva vida ha canviat per complet. He viscut experiències inoblidables, moments bons, molt bons, moments molt emocionants...

He complert el meu somni, hi ha hagut canvis, moments màgics, moments de bogeria, un dia especial per veure't somriure, moments de relaxació absoluta, moments per a mi, per conèixer-me a mi mateixa i deixar-me portar.

Hospital Puerta de Hierro, Majadahonda, tercera planta, mòdul A, habitació 318, 17 dies tancada a l'habitació, 31 dies ingressada, 744 hores per assimilar, 16 mesos, 44.640 minuts per adonar-me que no hi ha gens pitjor que no poder veure la teva família, als teus amics, no poder abraçar-los, no poder besar-los, no poder estar amb ells... No poder dormir en el teu llit, no poder sortir corrent sense que ningú et persegueixi, no poder comprometre't a llarg termini, no poder assaborir el teu plat preferit, no poder aixecar-te del llit, no poder sortir al carrer sota la pluja i notar com et cales fins als ossos, no poder gaudir d'unes vacances, no poder fer el que fa una persona normal, no poder tenir les preocupacions que té una persona de la teva edat, no poder fer res per por d'empitjorar.

Ha sigut dur, molt dur. Molta espera, un dia i un altre dia més, molt esforç, un altre dia, i un altre dia més, però ha valgut la pena perquè he tornat a néixer. La meva vida ara té un altre sentit, vaig assimilar tot el que he passat aquests mesos, els dies que vaig estar ingressada, ha estat una de les experiències més revitalitzants de tota la meva vida, he aconseguit treure el millor de mi, explotar el meu costat creatiu, el meu costat més sensible i el meu costat més humà.

He aconseguit arrencar mil somriures, he aconseguit emocionar a gent, he conegut persones meravelloses que m'han donat moltes lliçons, gent que no va només a treballar, la seva rutina és veure com un malalt lluita per recuperar la seva vida d'abans, la seva rutina és cuidar d'algú que desitja una rutina. És gent única, meravellosa, excepcional... És tota una família. És la meva segona família. Tota la planta d'hematologia sense cap excepció.

He après que cadascú és responsable dels seus actes, he après que el destí està escrit, he après que no importa el difícil que sigui el camí, si tens ganes de lluitar, pots arribar fins a on tu vulguis. Cal aixecar-se, plantar-li cara a la vida, sortir al carrer, agafar aire i arrencar a córrer. Aprofitar que estem vius, viure al màxim, deixar de lamentar-nos per les nostres rutines, deixar de pensar en coses negatives, no val dir "no puc", no val rendir-se perquè quan menys t'ho esperes et sorgeix un contratemps. Desitges tenir una rutina com qualsevol persona normal, desitges ser una persona normal. Qui diu que la vida és injusta? Qui s'aixeca tots els matins viu, ho té tot.

Ara sí que puc dir-ho en veu alta: "no saps el fort que ets fins que la vida et posa a prova" i ara que tot ha passat sé que puc amb tot això i molt més.

Gràcies perquè en els meus dies tristos apareixeu tots vosaltres en la meva ment i em doneu forces per mantenir-me aixecada. Perquè vosaltres m'heu ensenyat que només puc seguir gaudint de la vida si tinc la il·lusió i les ganes de viure sent optimista sempre. Perquè després de molta incertesa, espera i agonia, vas veient el final del túnel i descobreixes que el millor està per arribar.

Fa 4 anys em van diagnosticar un Limfoma de Hodgkin i després de molts cicles de quimioterapia i un autotrasplantament de medul·la, vaig guanyar la batalla. Ara mateix em trobo fenomenal, faig vida totalment normal, sóc una persona nova, feliç, sana i amb molta sort d'haver passat per una situació així perquè, al final, la meva malaltia em va donar més coses bones que dolentes. M'ha ensenyat a ser molt optimista i a superar tot el que em proposi. No hi ha res que no puguis aconseguir si li poses ganes. Res. Al desembre farà 3 anys d'aquest vídeo que vaig fer explicant la meva experiència: